Tot un espectacle

La màquina del temps s’ha quedat antiga. Els salts temporals a altres espais, a universos alternatius complexos, a dimensions que es nuen i estan estretament vinculades unes amb les altres, i en què una ruptura, un fet que no està controlat, pot comportar el caos. És el que ara prima, l’anomenat multivers, una cosa que un que és del segle XX no acaba de desxifrar.

Spider-Man: Creuant el Multivers és una muntanya russa sense final, esbojarradament vertiginosa, excessiva, reinventant el món dels superherois traslladats al cine, utilitzant l’animació com a ostentació tècnica i visual, amb una infinitat de frenètics plans que s’entrellacen per, en gairebé dos hores i mitja, sotmetre’ns a un sotrac d’adrenalina delirant en aquesta segona entrega sobre Miles Morales, un Spider-Man adolescent, la seua amiga Spider-Woman –ambdós en conflictes paternofilials–, el dolent amb el molt descriptiu nom “La Manxa” i milers d’homes aranya que cohabiten en aquest multivers accelerat que tot ho envaeix.En el pla narratiu, hi ha aquest to de culpa en els seus personatges principals, algun toc dramàtic i ocurrències –unes més divertides que d’altres–, entre aquest entramat de discursos peculiars i amenaces que posen en perill l’enrevessat equilibri d’aquestes dimensions paral·leles vinculades entre si.El salt quant a tècnica és aclaparador en una producció que deixa hipnotitzat l’espectador, i és igual que s’entengui més o menys la trama, que per descomptat no acaba aquí, sinó amb un continuarà. D’aquesta manera, el que prima és l’espectacle i això no es pot negar. I el més sorprenent és veure com una producció d’animació supera amb la seua singularitat els superherois de carn i os i els seus ja molt reiterats cops de teatre.