Sobredosi de rosa

BARBIE

Abans que res, he de reconèixer una enorme reticència a l’hora de visionar Barbie malgrat les lloances i els elogis d’una bona part de la crítica. Segurament formava part del recel a no edulcorar-me o, potser, un fort grau de prejudicis que segurament un té. Salvat aquest escull, a part que la pel·lícula té els seus moments aconseguits, desprenent dinamisme en tot moment, amb alguns gags divertits, un repartiment que ho clava, un disseny de producció absolutament espectacular i algun número musical alegre i desenfrenat, el que prima és un univers prefabricat amb un poc complicat rerefons feminista.

Es pot dir que el seu discursiu missatge resulta mancat de profunditat, quedant tan sols en la superfície raonaments revestits d’intensitat. La pel·lícula s’inicia amb una paròdia d’aquell 2001: Una odissea de l’espai –si Kubrick aixequés el cap se’ns torna a morir– i ens mostra l’artificialitat en estat pur a Barbieland, on tot es repeteix, on tot és rosa, on la ximpleria campa arreu, amb les nines humanitzades fent el seu paper d’això, de nines, i els Ken, de secundaris idiotitzats. Quan sorgeix un canvi en la Barbie perfecta a causa del descontentament vital d’una persona del món real, la famosa rossa decidirà anar a aquest món nou al costat de Ken.

Doncs bé, aquest viatge es converteix, en el retorn, en una lluita de sexes, en un cop d’estat patriarcal i bast, i en una revolució matriarcal amb missatge per posar les coses al seu lloc.A Barbie tot està calculat i la directora, Greta Gerwig –responsable de títols com Lady Bird o Donetes–, afegeix gotes d’un feminisme de manual, encara que el que preval és un treball de màrqueting brutal i una monumental campanya publicitària de Mattel. Així les coses, per a quan l’estrena de Barriguitas de Famosa? Potser fins i tot cola.