Arquitectura dels sentiments

A la pel·lícula A la platja sola de nit existia una melancolia suspesa sobre el desencant, quan l’amor pren distància, i el seu director Hong Sang-soo el reflectia amb delicada mestria. Aquest realitzador sud-coreà s’ha convertit en un cineasta essencial als festivals i una font de referència per a crítics. El seu secret és que, malgrat la seua prolixitat, no deixa de fer pel·lícules que s’embasten unes amb altres –si no en temàtica, sí en el seu coneixement de mostrar les fissures emocionals dels seus personatges–, en una aparent simplicitat, aquest ús de la quotidianitat, de les coses corrents que es despleguen a través de converses al voltant d’una taula, en plans fixos en els quals durant un amistós àpat les paraules van passant del simple al complex, de la més absoluta banalitat a la nuesa dels personatges, avançant en les conseqüències que produeix l’alcohol, que facilita que cada ànima abandoni la seua zona de confort per endinsar-se en les seues misèries, en el seu drama particular.

A dalt de tot és una pel·lícula lànguida, gens accelerada. Es va desenvolupant treballant l’el·lipsi en diferents moments però en un sol lloc, en aquest cas, l’edifici d’una dissenyadora d’interiors, amiga d’un director de cine que la visita per demanar-li que aculli la seua filla i li ensenyi l’ofici. Es recorre la casa i els seus apartats.

En cada estança hi ha una història que el director va fent seua. No hi ha sobresalts argumentals. Tot discorre amb simplicitat.

Les paraules i els fets no plantegen excessives complicacions, girant entorn d’aquest home i les dones que es mostren davant d’ell i porten a col·lació les seues pors i els seus desitjos.No succeeix res que vagi a trencar el ritme imposat. El seu cine pot semblar monòton, però existeixen moments que són com extrets de la vida real, en els quals el silenci també parla, perquè en un blanc i negre sense ostentacions, en aquesta absència de voler incloure-ho tot, hi ha la reflexió, l’estudi d’espais i de les persones, aquesta carència quotidiana que ens fa preguntar què som, l’estat de les coses sense gairebé moure’ns d’un lloc, com si el no-res fos un tot.