Gravat a la pell

Deia Marcel Proust que el desig ens força a estimar el que ens farà patir. A Creatura no són romanços de revista groguenca el que s’ofereix. És una història mínima, que resulta màxima, per a un ésser que la viu i l’habita des del desassossec, la rebel·lia, la inquietud, l’atracció sexual reprimida, el desig i el sentit de culpa, en ocasions sota l’ombra del pare, de la incomprensió que naix i viu en cada part.

Una cosa que recorda i es reflecteix a la pell, en una urticària nerviosa, potser produïda perquè no s’ha obtingut tot el que aquesta persona pot donar i rebre. Elena Martín, a la seua segona pel·lícula després de Júlia ist –que va dirigir i va protagonitzar–, i del curt d’Irene Moray Suc de Síndria, on com a actriu resultava tan creïble i natural, du a terme com a directora i també posant-se darrere de les càmeres aquesta Creatura amb un argument escrit a quatre mans amb Clara Roquet, magnífica guionista i realitzadora responsable de l’excel·lent Libertad.Des d’una mirada íntima, des de tres èpoques diferents, la infantesa, l’adolescència i l’edat adulta, Elena Martín ens atansa la Mina, una dona que guarda fissures emocionals del seu passat, amb vivències que l’han reprimit, que han pertorbat el desig natural que nia en nosaltres i que, per tabús i incomprensió, han trencat l’essència d’una persona que en la realitat quotidiana vol que les cicatrius es tanquin i li permetin desenvolupar la seua sexualitat sense bloquejos, aquests que tant pertorben el personatge i que no entenen en el seu cercle més proper.Elena Martín es basa en tres edats diferents com una introspecció sobre els sentits, com aquesta complexitat que passa de la curiositat a l’aclaparament, com un estudi entorn del seu propi cos i la seua intimitat, i ho fa d’una manera valenta, fins i tot arriscada, buscant la realitat, mostrant el que en el cine no és freqüent, i aquesta és la força que emana de Creatura, que va merèixer el premi a la millor pel·lícula europea en la Quinzena de Realitzadors al passat Festival de Canes.Aquest retorn al lloc familiar, aquesta casa de la costa on la Mila va passar els estius de la infància i l’adolescència, emmarca el seu present i el seu passat; el present al costat de la seua parella, que no arriba a comprendre la frustració d’ella, i el passat que no va tenir la reparació dels seus sentiments.Creatura manté aquest halo de sinceritat que exposa sense condicions. Fins i tot no pretén cap judici, ja que la seua gran virtut és la d’un retrat femení tan poderós que fins i tot queda gravat a la pell.

Encara que qui pot explicar-ho amb detall, amb enteniment professional i emocional, és la mateixa Elena Martín, que avui (20.00 h) presentarà i comentarà la pel·lícula personalment a les sales Screenbox Lleida amb els assistents. Un luxe, un regal de pur cine.