Companys oblidats

AMIGOS IMAGINARIOS

★★★✩✩

L’actor i director John Krasinski, que va guanyar en popularitat per la sèrie còmica i amb bones dosis d’acidesa The Office, posat en tasques de direcció es va passar al costat fosc sent responsable de les dos entregues de la terrorífica Un lloc tranquil. Ara fa un nou gir a la seua carrera i proposa una història afable sobre aquests éssers imaginaris que se suposa que van fer companyia a molts nens en la seua infància i que van ser oblidats quan es va entrar en l’edat adulta i van quedar orfes i sols perquè la memòria ja no els recorda. Curiosament, aquests amics imaginaris en el cine gairebé sempre s’han mostrat sinistres, perversos i malignes. El terror pot venir donat per aquestes companyies que ningú no veu però que donen més desassossec que alegries, i que gairebé sempre comença quan el nen parla sol davant de l’estranyesa dels pares amb el seu col·lega invisible, o quan està ficat a l’interior d’algun joguet inofensiu en aparença però que dona molt mal rotllo.Amigos imaginarios no és res d’això. En si mateix, John Krasinski –que es reserva el paper de pare malalt– ens planteja una pel·lícula marcadament infantil alternant i barrejant actors i actrius reals amb una animació bastant aconseguida, amb una gran varietat de personatges singulars, encara que, tot sigui dit, a anys llum d’aquells exhibits en la magistral Qui ha enredat en Roger Rabbit? del 1988, dirigida per Robert Zemeckis. Aquí, la protagonista és una adolescent que té la qualitat de veure i dialogar amb aquests éssers fantàstics, posada al costat d’un adult que guarda una sorpresa en la seua història –paper a càrrec de Ryan Reynolds en un treball purament alimentari– en la recerca d’aquelles persones que es van oblidar amb els anys dels seus fidels companys del passat o, en tot cas, que algun nen que no en té cap, n’adopti un. Un dels passatges més aconseguits és la visita a Coney Island, un parc d’atraccions novaiorquès que va estar de moda en la dècada dels 40 i 50 i que avui ha caigut en decadència malgrat que guarda aquest halo màgic de les coses d’antany. La pel·lícula entreté, però queda bastant llastada per moments excessivament endolcits en una clara intenció d’emocionar, i que per aconseguir-ho no es dubta a inundar la pantalla amb escenes tendres i càndides.Mirem-ho com un homenatge a criatures que la imaginació va crear per ajudar infàncies solitàries o amarades d’imatgeria, encara que posats a dir veritats, molts de nosaltres mai vam tenir cap amic imaginari. O el que és pitjor, amb el pas del temps, ja ni tan sols el recordem.