Una dona extraordinària
Demà dia 8 és el Dia de les Dones. Un dia en què es reivindiquen drets i equitats que no haurien de ser reclamades si aquest món fos un món just i ètic, que òbviament no ho és. Dones que han aportat amb les seues vides personals moments històrics, ja sigui des de l’ostracisme i l’oblit o reconegudes tardanament.
Fotògrafes de guerra, d’aquestes que han sentit la mort al seu voltant i que fins i tot l’han patit a la seua carn, s’endevinen com una raça a part. Reporteres gràfiques com Françoise Demulder, Catherine Leroy, Gerda Taro, Christine Spengler o Lee Miller, entre d’altres, han deixat imatges patents de la resistència humana o de la crueltat i l’horror que s’alimenta dels conflictes bèl·lics.
La realitzadora Ellen Kuras, juntament amb diversos guionistes, trasllada a l’àmbit cinematogràfic el llibre Les vides de Lee Miller, escrit pel fill d’aquesta, Anthony Penrose. Una mirada a una existència intensa, amb els seus traumes (va ser violada quan era nena). Una de les muses i amant de Man Ray, que va intervenir en el moviment surrealista sent amiga de Picasso, Jean Cocteau, Paul Eluard i altres figures del seu temps. Eve Miller, que va abandonar la seua carrera de model per convertir-se en fotògrafa, és a la pel·lícula de Kuras una dona d’esperit lliure i rebel en la figura d’una actriu que sempre enlluerna, una Kate Winslet que atorga una personalitat poderosa al seu paper, amb gestos i mirada profunda davant la intransigència dels homes que desafia per les seues normes excloents.
En una reunió d’amics, mentre visionen una desfilada nazi, diuen allò de “Són idiotes però perillosos” –com avui dia–, i Lee Miller va agafar el seu Rolleiflex i se’n va anar al front fotografiant hospitals de campanya, gent anònima en la contesa, fins a arribar als camps de Buchenwald i Dachau, on va plasmar l’horror que aquells llocs tancaven. I el món també va poder veure aquella imatge de David E. Sherman de Miller a la banyera de l’apartament d’Adolf Hitler, amb les botes a l’estora tacada amb la terra i el fang de Dachau.
Lee Miller funciona amb flashbacks en els moments vitals d’aquella mítica fotògrafa de Vogue, en la imatgeria d’una entrevista amb el seu fill, en la seua relació íntima amb el seu marit, Roland Penrose –la part més fràgil de la història–, la seua voluntat d’allunyar-se de tots els traumes de la guerra, d’aquesta obra descoberta gairebé per casualitat, d’una vida que aquesta pel·lícula no aprofundeix més a causa d’un guió escrit amb massa mans, i que aixeca a pols el poder interpretatiu de Winslet en la vida d’una dona digna de ser recordada.
