Morir-se moltes vegades
El cine sud-coreà té representativitat en les figures d’alguns realitzadors que d’uns anys ençà han aconseguit èxits internacionals i comercials amb les seues pel·lícules, quelcom extensiu avui dia a les abundants sèries d’aquell país que s’emeten a les plataformes televisives.
Bong Joon-ho n’és un. Un cineasta que ja havia aconseguit èxits amb títols com The Host, Memories of Murder, Mother o Snowpiercer, però que, sens dubte, va aconseguir una considerable fama amb Paràsits, vencedora a Canes i que es va emportar quatre Oscars el 2020.
Ara, Bong Joon-ho dirigeix als Estats Units Mickey 17, adaptació de la novel·la Edward Ashton –curiosament titulada Mickey 7–, i per a l’ocasió s’ha envoltat d’un sòlid repartiment que encapçala Robert Pattinson encarnant Mickey Barnes, un home perseguit que accepta un treball ben peculiar en un altre planeta llunyà i gelat on només habita una espècie d’estranys cucs. La seua funció serà la de convertir-se en “prescindible”, una persona que fa tota mena de tasques impossibles, experiments cridats al fracàs i missions suïcides, morint i tornant a ser reciclat clònicament una vegada i una altra. En una de les comeses, Mickey 17 sobreviu quan tots el donen per mort. D’aquesta manera, “naix” Mickey 18, un individu que no encaixa, que crearà disputes i caos, o aliances entre tots dos, ja que cap d’ells no està disposat a deixar espai a l’altre (o potser sí).
Bong Joon-ho dona a la pel·lícula un aire còmic, amb moments de pur enginy que es basen en l’absurd de situacions grotesques i caricaturesques, tal com resulta la parella de mandataris interpretats per Mark Ruffalo i Toni Collette, una parella que té aire de sàtira i crítica política i que molts han vinculat a l’univers Trump.
El cert és que Mickey 17 s’apropia d’un descontrol que va deixant enrere qüestions profundes per atansar-se a l’extravagància i acumular múltiples detalls com l’atracció física per una vigilant, una droga estranya, molta violència, falsedat, bogeria, resistència i supervivència, tot barrejat i agitat per entretenir, una cosa que la pel·lícula aconsegueix.
Destacable Robert Pattinson desdoblant-se com un matusser i bonàs personatge davant del seu altre jo, molt més resolutiu i audaç, i el dictador embogit que interpreta Mark Ruffalo.
Però el que un dedueix és que Bong Joo-ho és més interessant quan dirigeix al seu país, amb uns codis molt més propers, més còmode, sense oblidar que té capacitat per treballar en qualsevol mercat perquè és un bon coneixedor de l’ofici.
