L’amor en fuga
El realitzador portuguès Miguel Gomes té la capacitat de sorprendre, de fascinar amb fragments tan hipnotitzants que t’atrapa en un estat on el temps no existeix, on el passat i el present es fonen en suggestives imatges, com retalls d’aventures que semblen extrets d’una imaginació desbordant i que et sedueixen i et porten a històries que converteix en reals més enllà de la ficció.
Gomes ja va sorprendre amb Tabú el 2012 amb un univers viatger i original, amb aquesta manera de fer cine diferent, personal, entre el món oníric i el malenconiós, que també es respiren a Grand Tour, una història d’amor sense límit, romàntica, amb una veu en off que sorprèn per la seua poètica, per les seues poderoses frases entorn d’una escapada cap enlloc, sobre la sensació de fugir d’un destí preconcebut i anar cap a tot arreu per no trobar un lloc en cap.
Les imatges de Grand Tour alternen el passat amb el present en metròpolis asiàtiques, entre el silenci i el soroll, on un vals pot mostrar la realitat d’un indret bulliciós, en un blanc i negre en el qual el color aflora en escenes de titelles orientals que conten històries mitològiques de déus i homes. Gomes sap captar atmosferes i, entre un estil gairebé documental, incrusta una crònica d’amor desmesurat, obsessiu, una recerca incessant al sud-est asiàtic on dos personatges s’enllacen en la distància.
Ciutats mítiques com Rangun, Tòquio, Bangkok, Hong Kong, Saigon, Singapur..., i la frondosa selva que omnipresent s’endevina com un equilibri emocional en l’argument que transcorre a començaments del segle XX. Un argument que són dos, units per un vincle apassionat. El de l’Edward, funcionari britànic a Birmània que fuig al conèixer que la seua promesa està viatjant per concretar el casament, i el de la Molly, que anirà enverinadament darrere del seu promès. Ell tem el compromís, ella ignora la falta de determinació d’un home confús.
Darrere d’una bellesa indiscutible en la manera de mostrar un exotisme que tot ho absorbeix, en el retrat dels seus personatges en un món que sedueix pels seus sons i costums, per aquesta mostra de contrastos, per una insòlita manera de filmar que es passeja en temps diferents, Grand Tour mereix recrear-nos i fantasiejar en imatges, en la complexitat narrativa que captiva fins i tot en els moments en què la nostàlgia s’apropia de la sensació de perdre’s en un món que van recorrent sabent que no és el seu, que deixarà la sensació d’un amor que la distància allunya sense remissió, encara que afectivament es vulgui unir.
