Enemics íntims
Tot el que soni a cine de gàngsters, de màfia, té atracció, ja des del cine negre clàssic dels anys 30, de tipus de gallet fàcil amb vestits de 300 dòlars i barret, fins a arribar a ben avançats els 70, xarrant animosament a les portes dels seus locals amb molta menys excel·lència però igual de perillosos. Ara, el veterà i respectat Barry Levinson, que posseeix un número gens menyspreable de bones pel·lícules, torna a reprendre una història de mafiosos, una cosa que ja va fer a Bugsy el 1991, recreant l’auge i caiguda de Benjamin Bugsy Siegel, l’home que va aixecar al desert de Nevada la idea d’una ciutat del joc.
Amb l’etiqueta de “basat en una història real”, Levinson ens atansa dos figures capitals del sindicat del crim. D’una banda, el reflexiu, diplomàtic en les seues accions, ben col·locat a les altes esferes, Frank Costello i, de l’altra, l’impetuós i aspre Vito Genovese, un individu que no es fiava ni de la seua pròpia ombra. I aquesta rivalitat entre els dos des que eren uns pobres emigrants a l’East Harlem novaiorquès és la que es desenvolupa en aquesta pel·lícula narrada per un intel·ligent Costello, sempre en posició d’escac davant dels impulsos criminals de Genovese, que fins i tot va atemptar contra la vida del seu antagonista.
The Alto Knights té aire d’un cine que ja no es fa, beu d’un temps passat i s’ambienta en la dècada dels 50 per donar-nos a conèixer la història de dos homes diametralment oposats encara que formessin cares de la mateixa moneda i, de passada, esdeveniments d’una època en la qual les famílies de l’hampa van teixir els seus fils més poderosos.
Tenint en compte que el guió de The Alto Knights és ni més ni menys que de Nicholas Pileggi –responsable d’històries com Un dels nostres o Casino, dirigides pel mestre Martin Scorsese– i que davant les càmeres es trobi Robert De Niro, desdoblant-se i representant els dos papers principals –i ho fa bé perquè és De Niro–, donant formes diferents a ambdós personatges, en el rol del tranquil i astut Costello i el de l’irascible i rancorós Genovese, s’esperava més.
Flashbacks, imatges d’arxiu, assassinats com el de la mà dreta de Costello, Albert Anastasia, a la barberia de l’Hotel Park Sheraton, o l’estampida de membres del sindicat del crim en la reunió a Apalachin quan van ser descoberts per casualitat, o potser per una estratègia de Costello, formen aquest The Alto Knights que, malgrat tenir fons per ser-ho, no arriba a gran pel·lícula del gènere, quedant finalment, això sí, com un molt entretingut exercici de pura nostàlgia del gangsterisme.
