Tot el que som
Ja amb Els nens del cor, dirigida el 2004 per Christophe Barratier, el cine francès va trobar una via per arribar al gran públic, per emocionar-lo. I seguint la norma d’un drama amb les seues dosis de comèdia, vorejant la tendresa però sense arribar a caure en l’artifici de la cursileria, s’han anat estrenant èxits com Intocable (2011), d’Olivier Nakache i Éric Toledano, o La família Belier (2014), d’Éric Lartigau, entre d’altres.
Por todo lo alto segueix la consigna de mostrar una pel·lícula que pugui articular els ressorts dels sentiments en l’espectador, que tregui el millor de l’ésser humà, que tingui una fibra digna, que sigui realista i vocacionalment positiva.
El cineasta Emmanuel Courcol se centra en dos éssers diametralment oposats amb un vincle que el destí torna a unir, dos germans separats i adoptats per diferents famílies. Un d’ells és un prestigiós director d’orquestra, l’altre treballa en un menjador escolar. La vida no els ha mesurat igual però ambdós tenen en comú l’amor per la música. Quan a Thibaut li diagnostiquen leucèmia i, en la seua recerca per trobar un donant de medul·la, descobrirà Jimmy, aquest germà fins ara desconegut. I en aquests encontres, en les seues vides, en els seus rebutjos i afectes, trobaran suport mutu.
Por todo lo alto no només se centra en un fet fraternal sinó que mou personatges amb els seus dilemes vitals. Com Jimmy, viuen en una zona minera afectada per la reconversió industrial. Són part d’una banda municipal també a les portes de la desaparició, i l’arribada d’un prestigiós director i compositor disposat a cooperar atorga a la pel·lícula aquest nucli amb càrrega obrera i de suport moral sense trampes.
Recorda part de l’argument d’aquesta pel·lícula aquella producció britànica del 1997 Tocant al vent, de Mark Herman, sobre els problemes d’un poble miner i de la seua banda de música. Però aquest teixit que formen els dos germans que aprenen a estimar-se sense gairebé temps, aquesta recerca de la felicitat en moments grisos i l’aportació de la música com a suport essencial té un plus, i aconsegueix que una peça com El bolero de Ravel soni com un homenatge que ens desarma, com ja va fer a Sant Sebastià aconseguint el Premi del Públic amb una puntuació superior a totes les de les anteriors edicions del festival.
Amb uns actors que brillen amb llum pròpia, amb un Benjamin Lavernhe amb taules en el cine i el teatre i un Pierre Lottin que, sens dubte, posseeix un talent innat per a la interpretació, aquesta pel·lícula ho té tot per fer-nos veure que encara hi ha coses que valen la pena viure i sentir.
