Viure del ‘cuento’...però malament
Tots els nens del món, excepte un, creixen. I no tan sols creixen, sinó que de seguida saben que han de créixer.” D’aquesta manera s’inicia una de les històries més boniques i fantàstiques creades per consolidar la imaginació infantil. Es tracta de Peter Pan, escrita fa més de cent anys per l’escocès J.M. Barrie i que encara conserva aquest halo imperible de les coses màgiques.
Doncs bé, tot això ho massacra –mai millor dit–, per a més delit dels amants de l’slasher –que és el mateix que dir cine sagnant protagonitzat per un desequilibrat–, l’actor, guionista, productor i ara director britànic Scott Chambers, molt vinculat a Jagged Edge Productions, productora que el 2023 ja va destrossar un clàssic com és l’osset de peluix Winnie the Pooh, convertint-lo en un psicòpata a Winnie the Pooh: Miel y sangre I y II. D’aquesta manera, el món dels contes tradicionals s’ha transformat en font inesgotable per a la truculència més sinistra i atroç com a segell d’identitat, n’hi ha prou amb dir que ja tenen preparades les versions gore de Pinotxo i de Bambi. Demencial.
La història del nen que no va voler créixer ha estat mal apropiada en aquest Peter Pan: Pesadilla en Nunca Jamás, pel·lícula embogida i sanguinària, amb un assassí barreja del popular Joker, el pallasso fumut d’It i del Buffalo Bill d’El silenci dels anyells, un tipus que està com una regadora, tenint com a ostatge una Campaneta heroïnòmana que creu en la pols de fades.
Aquest Peter Pan adult, raptor de nens i assassí múltiple, està obsessionat amb endur-se les criatures al País de Mai Més, o el que podríem dir, a l’altre barri, i el qual deduïm traumatitzat, amb un mapa corporal farcit de cicatrius.
Com a contrapunt hi ha la Wendy, una adolescent que intenta rescatar el seu germà d’aquesta casa dels horrors inspirada en la de La matança de Texas i enfrontada a un ésser que és tot maldat.
I malgrat tot, penso que els fervents amants del gènere s’ho poden passar bé. Altrament, no tindria sentit fer aquest tipus de pel·lícules.
Si cal comparar, hom es quedaria, per exemple, amb Freddy Krueger. Així, aprofito per recomanar el magnífic llibre escrit pel lleidatà José Mellinas Freddymanía. Las crónicas de Elm Street, un estudi detallat sobre el ja mític personatge i les seues pel·lícules de culte. Això és preferible a veure les ferotges barrabassades de nous tarats que sempre amenacen de tornar amb més entregues, cada volta més estrambòtiques. Però clar, Freddy està a un altre nivell comparant-lo amb aquest ja molt crescudet Peter Pan, i força de més matusser.
