El president en hores baixes
Un detall destacable en aquesta pel·lícula és que el seu protagonista, Josep Maria Pou, amb els seus gairebé dos metres d’altura, s’assembla a Jordi Pujol com un ou a una castanya, però és el millor que li passa al personatge per no caure en la simple paròdia, ni en els tics, ni en la veu. Pou fabrica el seu propi Pujol en els seus pensaments, al temor de com la història el jutjarà –si no ho ha fet ja–, aquell que va ser pare i constructor d’una idea de Catalunya, ara enfosquit i derrotat per actes que el van deixar als peus dels cavalls, una cosa que va aprofitar el sistema espanyol i una maquinària tèrbola per perforar la ferida amb personatges perniciosos com aquest Villarejo, que interpreta un dels millors actors de repartiment com és Antonio Dechent.
Parenostre se centra en aquella tardor del patriarca, en la idea de salvaguardar un atribolat nucli familiar, en més d’una ocasió esperpèntic, amb uns fills que entren per dret propi en la caricatura de si mateixos i una Ferrusola que insisteix enverinadament a protegir sota la seua ala els seus fills i que Pujol anteposi d’una vegada el seu rol de cap de família protector per sobre de la seua gens amagada vocació per Catalunya.
En aquest treball no hi ha gairebé res més del que ja se sap després d’aquella bomba de rellotgeria que va publicar el diari El Mundo amb el tema dels diners a Andorra, ni aquest paper gairebé absent d’Artur Mas. El veterà cineasta Manuel Huerga, que té en la filmografia alguna feina contundent com Salvador, aquí juga en excés amb els escenaris digitals, fa salts temporals per mostrar-nos aquell Jordi Pujol apallissat i empresonat amb cert aire de telefilm per atansar-nos a un home amb unes idees que el van convertir en patrimoni d’una Catalunya agraïda i orgullosa, però que tant ell com el seu “clan” van destruir moralment amb assumptes tèrbols que encara s’han de tancar.
A Parenostre no hi ha excuses possibles. Hi ha remordiments, com també trets de certa arrogància, converses privades que no alleugen el mal moral, i sota un guió escrit per Toni Soler, prima el pesar, la contenció fins i tot en moments compromesos, en què la família és més un llast i una condemna que qualsevol altra cosa. Tot és íntim, gairebé amb vena teatral, en la recerca per sortir airós d’una tragèdia que gravita en la deslleialtat, d’intentar salvar les restes del naufragi sobre la caiguda d’un prohom sabedor ja que un fort vincle s’ha trencat, que ja no hi haurà un somni immortal, i que mai no tindrà, i ho reconeix –com tenen els seus il·lustres antecessors–, ni una avinguda, ni un passeig, ni una plaça al seu nom.
