Una sèrie de catastròfiques dissorts
Sisena entrega d’una saga ferotge i despietada que compta amb nombrosos adeptes que busquen, i solen trobar, com en cada nova proposta la imaginació es desborda cap a morts molt planificades i no menys brutals. El fil conductor de Destino final: Lazos de sangre és bàsic, i ens explica com una jove pateix malsons sobre una cosa que li va passar a la seua àvia durant la dècada dels 60, una carnisseria que, tanmateix, va poder evitar esquivant la mort, malgrat que aquesta sol cobrar-se els deutes i té memòria, i tant els que es van salvar com els seus descendents són a la seua llista. Davant d’una amenaça com aquesta, la protagonista d’aquesta truculenta història anirà a la recerca del vincle familiar directe que habita en una casa fortificada i, de passada, a la seua pròpia família maleïda pel destí.
A partir d’allà es desenvolupa aquest joc maquiavèl·lic en el qual es perd sempre, i el que s’espera és veure com cada membre del clan va sent eliminat, amb quins engranatges i perícia tècnica a través de mecanismes, casualitats i detalls les tragèdies es van succeint i, si alguna cosa queda clara, és que la dinyaran perquè la mort es despatxa d’una manera implacable.
Enganyar la parca, així sense més ni més? Doncs no, ja que l’únic que aconsegueixen és emprenyar-la i aquí raurà l’eix d’una trama repetida en cada entrega que ja compta amb moltes víctimes. El que crida l’atenció és la imatgeria en la forma i la manera en què s’aniquila partint de detalls nimis com un cargol, una moneda, un moll, fins a arribar a coses més voluminoses com un piano, un camió de les escombraries o un tren que descarrila, connectant unes coses amb les altres d’una manera mil·limètrica. Tot s’hi val per aconseguir l’objectiu, matar de la forma més repulsiva i sagnant per molt que s’intenti trencar la cadena per salvar-se de l’inevitable.
A Destino final: Lazos de sangre cal reconèixer-li un inici espectacular, que s’esdevé en la inauguració d’un restaurant situat en una torre a molts metres d’altura, on la gent taloneja sense parar sobre un terra de vidre al ritme d’una cançó creada pels Isley Brothers a finals dels 50, Shout. El que ve després deixa en bolquers qualsevol títol sobre cine de catàstrofes. Fins i tot la pel·lícula ret homenatge a Tony Todd, que va morir al cap de poc temps d’aparèixer aquí, un actor amb extensa filmografia però especialment recordat per les seues aparicions a Candyman i en diverses entregues de Destino final. I bé, el missatge de la saga és clar, cristal·lí: de la mort ningú no se n’escapa. Una cosa que ja sabíem, malgrat que hi ha maneres i maneres de morir.
