Amor de mare
Fins i tot aquells amb negre cor s’estoven quan pensen en la seua mare fins al punt de portar-la gravada a la pell. No existeixen plantejaments enrevessats sobre els sentiments. Una mare ho és tot.
Què no faria una mare per nosaltres? Ella seria capaç de qualsevol cosa per fer-nos feliços. És una devoció que no es pot ni quantificar ni mesurar. L’amor d’una mare és el més sincer que existeix.
Per això, encara que aquesta pel·lícula del canadenc Ken Scott –però molt francesa– utilitzi algunes maniobres emocionals col·locades estratègicament al llarg de la història per moure els ressorts afectius, el cert és que t’arriba per la via sentimental, i és que qui s’hi resistirà veient els esforços i aquest tossut impuls que porta aquesta mare a no resignar-se amb la malformació del peu del seu fill? Ella es tanca en el fet que el petit Roland algun dia anirà caminant a l’escola. Per això, visitarà tots els especialistes possibles i farà cas nul de qualsevol dubte o resposta negativa. Fins i tot farà front als serveis socials perquè traspassarà línies vermelles. Provarà un sistema raríssim per curar-lo. A més, mare i fill es basaran obsessivament en la música de Sylvie Vartan com a teràpia. Esther és una francesa jueva d’origen marroquí. Ella és la mare que tot ho absorbeix, és la que controla la vida dels seus sis fills, sobretot del petit per ser el més indefens.
Podríem dividir aquesta pel·lícula en dos blocs. El primer pertanyent a la infància i a aquesta dona devastadora. El segon, ens condueix cap a l’edat adulta de Roland.
Els anys passen, es van succeint moments feliços i drames contundents. En fi, la vida. El pare sempre és a un segon pla, i la complexitat ve donada per una mare que no sap donar aire a aquest estret vincle amb el seu fill.
Érase una vez mi madre –que no té res a veure amb el títol original–, amb un aire vintage molt aconseguit, un ritme que no decau i bones interpretacions que assumeixen els rols d’una història que ha triomfat com a novel·la autobiogràfica i que ha arrasat a les sales de cine franceses, s’enriqueix amb l’aparició de la mítica Sylvie Vartan, fins i tot en els crèdits finals quan sona el meravellós tema dels anys 60 Irrésistiblement.
Aquesta és una pel·lícula que et guanya perquè ens mostra una mare que pot representar-les a totes, amb les seues virtuts i els seus defectes, però úniques. Les inoblidables mares que ja no hi són i les que d’altres encara poden gaudir.
Les idealitzo? Reivindico aquesta pel·lícula? Per descomptat que sí.
