L’infern a la sorra
Guanyadora del Gran Premi del Jurat aconseguit ex aequo amb l’alemanya Sound of Falling de Mascha Schilinski al recentment clausurat Festival de Canes, Sirat. Trance en el desierto d’Oliver Laxe narra la recerca d’un home amb el seu fill menor d’una filla desapareguda des de fa mesos al Marroc. Ambdós van sense rumb fix entre la multitud que balla dia i nit en una festa rave mentre mostren la fotografia de la noia entre l’exaltació i l’èxtasi de la gent desbordada pel contundent so que envolta el lloc, un lloc enmig del no-res.
Hi ha al rostre del pare un persistent aire d’inquietud, de desolació, però persisteix a trobar-la i no cessarà en el seu afany, fins i tot acompanyant un grup de nòmades amants d’aquest tipus de trobades, gent que viu al marge dels marges, creuant dunes i deserts, persones que ho van deixar tot enrere i que han decidit viure a la seua manera.
A Oliver Laxe els paisatges àrids marroquins, la seua gent, la seua profunditat, sens dubte, l’atreuen. Ho vam veure en la seua primera història –mig documental, mig ficció–, Todos vosotros sois capitanes el 2010, i amb Mimosas, guanyadora del premi a la Setmana de la Crítica, també a Canes, el 2016.
Encara que amb Lo que arde (2019) es va centrar en Galícia per demostrar un talent semblant al d’altres directors de cinema espanyol, narrant una història tancada en una anciana i el seu fill amb un passat piròman en un llogaret perdut entre els boscos de la ciutat de Lugo, i en aquestes hipnòtiques i ardents imatges que arrasaven amb tot, que ho il·luminaven tot a la nit amb els colors ataronjats d’un incendi.
En el principi de la seua última pel·lícula se’ns assenyala que sirat significa per a l’islam “el pont que travessa l’infern per arribar al paradís el Dia del Judici”.
I aquesta creença és utilitzada per Laxe per mostrar-nos una odissea dramàtica en la qual els personatges queden sotmesos a un destí implacable, en un món amenaçat per la guerra que arriba fins als llocs més inhòspits i desolats.
El cine de Laxe no segueix cap convencionalisme. És personal i difícil de digerir perquè mostra el drama nu de formes, tan realista que dol com un cop al rostre. Diferent perquè no sabem cap a on deriva, què hi ha darrere de les imatges que tant inquieten, que et destrossen deixant-te derrotat anímicament. El seu cine és una piconadora de sentiments.
I, tanmateix, perceps que el que estàs veient desconcertat i commogut té la força i la sinceritat del que succeeix d’una manera anònima mentre la vida mira cap a un altre costat i nosaltres amb ella.
