Sòlid drama familiar
El gènere dramàtic sempre ha tingut una força narrativa que ha interessat a l’espectador des del cine més clàssic fins als nostres dies, ja que cada pel·lícula és en si mateixa un tros de la realitat que travessa les parets, que s’atansa al costat més delicat i vulnerable de l’ésser humà des de la intimitat.
En el drama hi ha tragèdies quotidianes, i una és el desafecte, les cròniques de desamor pels anys gastats, per la distància emocional, per un xoc irreversible del “ja no t’aguanto més”. La pel·lícula amb segell nòrdic firmada per Jeanette Nordahl, que també firma el guió juntament amb Rasmus Birch, bé pot fer la sensació que va per aquest camí, però es remou amb girs argumentals. És profunda i analitza les personalitats d’una parella en estat de separació després d’haver conviscut molts anys com una família. Ane i Thomas tenen dos filles, una d’adolescent i una altra de més petita, que encara no saben que els seus pares prendran camins diferents. Ell ja té una altra parella i estan a punt d’anar-se’n a viure junts.
Una embòlia patida per Ane que l’ha paralitzat el costat esquerre del cos la tornarà vulnerable, necessitada d’ajuda malgrat que es resisteixi a admetre-ho, i aquest fet farà que Thomas decideixi quedar-se a la casa fins que ella millori.
El tema bé podia caure en perillosos i gastats territoris lacrimògens, però Volver a ti és molt més reflexiva. Es mou per la lluita constant d’una dona amb caràcter, de forta personalitat. Culta, que odia tot el que és llastimós però que, tanmateix, es rebel·la davant la indefensió d’un cos que no l’obeeix, mentre que ell s’enreda en un mar de dubtes, en un sentiment que tots dos han enterrat però que el destí torna a deixar a la vista.
Amb unes interpretacions magnífiques, especialment de l’actriu Trine Dyrholm, veraç i sense condicions, tot dolor i tendresa barrejats, la pel·lícula avança sense assenyalar un o l’altre, sense jutjar-los pels fets, sinó que s’espavila en les sensacions, en qüestions de pell, de sentiment, de la fragilitat en dos éssers que no poden ocultar la seua proximitat.
Cert és que algunes escenes ens puguin semblar inversemblants quan el límit entre tots dos personatges ja està més que decidit, però quelles percepcions deixen de ser-ho si tenim en compte la complexitat dels actes aliens i dels propis, dels camins d’anada i tornada, de donar sentit a una vida construïda en comú i, encara que en ocasions no ho sembli, als afectes, a la voluntat de retrobar-se després de la tempesta, després del naufragi.
