Regala’m un dinosaure
Recordo haver vist el 1993 Jurassic Park en un cine de Mèxic D.F. juntament amb Germán Caufapé, i que ens va tocar la primera fila en una sala en què tothom parlava a viva veu, bevia refrescos frenèticament i menjava enchiladas, burritos i tacos com si no hi hagués un demà. Aquell era part de l’espectacle, a més de la pantalla en la qual vèiem criatures antediluvianes gairebé enganxades als nostres nassos. Al sortir, molts chamacos els demanaven als pares un dinosaure. Aquest era l’indici que tot aniria a més, que hi hauria altres entregues, que, per cert, van anar aportant cada cop menys fins a arribar on som, a aquest mainstream entretingut, amb moments aconseguits visualment, que no avorreixen, però que es basa en un guió enfebrat que pretén sortir de la línia descendent de les seues antecessores.
Aquí, l’equip és com es podia esperar, d’allò més variat en personalitats i intencionalitats, més altres que se sumen al grup per una mala topada amb un mosasaure –caldria amarar-se en un museu de ciències naturals per memoritzar tanta remota criatura–, malgrat que la pel·lícula te’ls va descrivint per la mala bava que destil·len bona part de les bestioles desheretades amb gana ferotge en un hàbitat inhòspit i abandonat.
Hi ha mercenaris bregats, també hi ha el bé intencionat, i aquest afany científic a la recerca del bé al centre del mal perquè no cal oblidar que, des de la primera entrega d’aquesta saga, tot són errors de la ciència.
Jurassic World: El renéixer mostra els seus personatges estel·lars perquè sempre hi ha d’haver noms de pes que exerceixin d’imant a la taquilla, com Scarlett Johansson i Jonathan Bailey, prototípics amb atracció inclosa, sense oblidar Mahershala Ali, un respectable actor per notables aparicions en pel·lícules com Moonlight (2016), Green Book (2018) o la tercera entrega televisiva de True Detective (2019).
La veritat és que han estat milers de dòlars els recaptats durant més de trenta anys gràcies al taquillatge, el marxandatge i els drets televisius com per oblidar-se del tema, conscients que hi ha molt públic que continua gaudint de l’invent que va crear Michael Crichton i que va despertar l’interès d’un veritable fletxa i mag en això del cine com és Steven Spielberg. No s’ha de negar a la pel·lícula un mostrari de depredadors brutal, ni la seua capacitat d’entretenir amb tota l’esplendor com un divertiment estiuenc, però no busqueu lluïment ni actoral ni argumental, perquè això és una altra cosa. Ja tenia raó Augusto Monterroso i el seu microrelat: “Quan es va despertar, el dinosaure encara era allà.”
