La tardor de les nostres vides
No resulta gens fàcil fer pel·lícules a l’Iran. Els seus cineastes sempre estan a l’ull de l’huracà, les seues mirades sobre les persones en la quotidianitat, la limitació exasperada de llibertats, no poden evitar un halo de protesta, d’inconformisme, d’esquinç en una societat que restringeix voluntats dins d’un sistema repressiu que causa dolor moral.
La parella de cineastes composta per Maryam Moghadam i Behtash Sanaeeha ja van reflectir aquesta realitat a El perdón, i ara amb Mi postre favorito, per aquest treball, es troben en arrest domiciliari i a l’espera de judici perquè encara que sigui a ràfegues –ja que aquesta pel·lícula és abans de res una mostra d’amor tardoral que bascula entre la comèdia i el drama–, reflecteixen una realitat esquinçadora. És com l’escena de la policia de la moral detenint dones joves per portar mal posat el hijab, una cosa contra la qual es rebel·la la protagonista d’aquesta tendra història però amb sabor agredolç.
Mahin és una septuagenària amb ànima subversiva. És viuda des de fa molts anys, la seua filla viu a Europa i només es comunica amb ella a través del mòbil. La seua vida és rutinària, teixeix, mira les telenovel·les, rega el seu ampli pati i viatja fins al centre per comprar al mercat. De tant en tant es reuneix al voltant d’una taula i comparteix saboroses menges –és una cuinera magnífica– amb les seues amigues, que parlen de dolors, metges i la llàstima de no tenir un home a prop. És aquí on la pel·lícula cobra forma, quan Mahin s’atreveix a trencar aquest avorriment i surt a la recerca de l’amor, de la companyia, d’algú amb qui compartir els seus moments més dolços. Aquesta figura la trobarà en Faramarz, un taxista de la seua mateixa edat també sumit en la monotonia, en la solitud. Un home malenconiós que veurà alegria i energia de viure en una dona amb ganes de sentir l’enamorament, les carícies i la felicitat que no troba enclosa entre parets. El convidarà a casa malgrat prohibicions i censures socials per desenvolupar una relació íntima, de conèixer algú de nou, d’encaterinar-se.
Mi postre favorito
Amb unes interpretacions magnífiques, sobretot de Lili Farhadpour, que tot ho eclipsa amb la tendra mirada i la postura de dona emancipada malgrat l’atmosfera que es respira en l’ambient, Mi postre favorito és una crònica d’una trobada efímera però intensa a la tardor en les vides de dos éssers aïllats per una solitud que els ha colpejat, i que en la maduresa es regalen un temps per riure, beure i ballar, malgrat que també per entristir-se quan el romanç té també el seu costat incoherent, perquè com se sol dir, l’amor és etern mentre dura.
