La vida lenta
Existeix una gran diferència entre éssers solitaris i éssers que se senten sols. La realitzadora sinonord-americana Constance Tsang realitza amb el seu primer llargmetratge una introspecció en allò que ha vist i viscut en un barri de Queens, i ho fa a través de tres personatges que formen la columna vertebral d’aquesta pel·lícula, que es va alçar amb el Premi del Jurat en la Setmana de la Crítica al passat Festival de Canes.
Didi i Ami mantenen un fort vincle d’amistat mentre treballen al saló de massatges que posa títol a la pel·lícula, i és en aquest espai tancat, opressiu, que les porta a una existència precària i en certa manera marginal, en què busquen esclats de felicitat compartida, moments que les treu d’aquesta condició de migrant que sempre es porta a sobre. Didi manté un romanç amb Cheung, un taiwanès que treballa en una empresa de construcció, casat i amb una filla, que només contacten amb ell per qüestions econòmiques.
Tsang imposa bellesa i detalls lluminosos per expressar aquesta relació amorosa. És tendra i innocent. Un vincle entre un home assossegat i una dona espurnejant, alegre, que es desmarca d’una vida tan tancada com les que els toca viure entre moments desagradables i repetitius.
La història pren un gir quan un desgraciat incident provoca una enorme tristesa tant en aquest home madur i per moments il·lusionat, i en l’amiga de Didi, Ami, que se sumeix en una aflicció que la supera, que l’allunya encara més d’aquest món tan buit en un lloc que senten que no els pertany.
Són éssers aïllats en una societat diferent. Per això, mantenen els seus orígens en els menjars que els uneix, en els seus problemes, en la manera de veure les coses que la directora dosifica tot just, anteposant aquestes imatges que es congelen per moments perquè el silenci i la sensació de pèrdua ho inundi tot.
A Blue Sun Palace hi ha un estudi íntim, pausat, fins i tot apàtic en molts plans, en la quietud i els gestos, en la sensació de mirades afligides que desitgen un canvi en les seues vides, deixar enrere aquesta sensació de falta d’afecte, una cosa que els remou per dins a partir del dol que tan malament suporten.
La cineasta no se separa en cap moment d’un ritme lànguid, assossegat, tant dels espais com dels rostres.
No té pressa per mostrar un desenvolupament àgil, perquè experimenta amb el temps estàtic d’estances sense amor, d’intents que la bellesa interior torni a aflorar malgrat que al destí li costi oferir segones oportunitats.
Tot això els fa en les seues solituds més humans, més reals, mentre transiten per la vida lentament.
