De pingüins i dictadures
El britànic Peter Cattaneo, director de la inoblidable Full Monty (1997) –una comèdia que no amagava una poderosa crítica social al sistema a ritme de ball protagonitzat per obrers aturats–, adapta ara el llibre supervendes Lo que aprendí de mi pingüino, escrit per Tom Mitchell, que narra el temps en què l’autor va viure a l’Argentina a començaments del cop militar exercint de professor en un col·legi bilingüe, i de com va ser la seua estreta relació amb un pingüí de Magallanes rescatat per ell. Doncs bé, aquesta pel·lícula captiva perquè és tendra dins d’un entorn amenaçador i opressiu durant la dictadura militar a l’Argentina. És com si dos pel·lícules es fonguessin en una. D’una banda, hi ha la profunda amistat entre una au marina no voladora agraïda i un professor de literatura anglesa bastant deprimit i fastiguejat de la vida, sense gràcia ni ganes de tenir-la, i de l’altra, els anys de segrestos i morts que va generar un estat de temor col·lectiu. Bé és cert que la pel·lícula, si ens posem rigorosos, manca del pols que oferiria un treball de cineastes argentins –s’han pogut visionar films descarnats sobre aquella fosca i sagnant història recent–. Cattaneo es limita a mostrar detalls, com aquells tristament famosos Ford Falcon que s’emportaven la gent en qualsevol moment, a l’exèrcit als carrers i al segrest d’una jove que despertarà en el protagonista una empenta adormida, al sacsejar-se la por i prendre decisions, una cosa que no estava plantejada en la seua guia de supervivència, que era viure sense complicar-se, ni amb els seus alumnes, ni amb tot allò que succeïa al seu voltant. Per posar-nos en situació, Tom Mitchell, interpretat per un excel·lent actor com és Steve Coogan, camina al costat d’una dona que ha conegut i amb qui vol ficar-se al llit per una platja de Punta del Este en una escapada a l’Uruguai. Durant el passeig observen com un abocament de petroli a la vora ha matat un bon nombre de pingüins. Tots menys a un, que encara respira, així que el netegen a l’hotel. Ell es queda sense sexe, i a desgrat seu, amb l’adopció d’un ésser que marcarà els compassos d’un títol que busca el millor en el pitjor, que deixa un halo d’esperança i al mateix temps de tristesa –arma emocional per commoure’ns–. Malgrat que tant el llibre de memòries com la pel·lícula siguin el record d’una història real, alterada per una mirada que es té des d’enfora sobre un fet que, com a estranger enganxa de refiló, Lo que aprendí de mi pingüino té calidesa i encant sense eclipsar un temps de nefasta reminiscència.
