Explosió de colors
Una pregunta difícil de sintetitzar: com s’expressen els nens davant de moments sensibles en què la vida els supera? Sentir interiorment l’absència del que ja no hi és, i la forma en què mostren la seua rebel·lia davant de la impotència que els genera, descobrint els seus propis monstres, inventant-los com a signe d’obstinació i d’un estat anímic.
Sketch. Cuidado con lo que dibujas no és una pel·lícula de terror a l’ús. No hi ha ni morts violentes, ni sang, ni tan sols temor tangible, però sí que hi ha maldat en les criatures creades amb llapis de colors per una nena que va canviar l’estil alegre d’aquells innocents dibuixos dedicats al seu pare, en els quals tot era ingenu, per uns altres de lletjos, grotescos i amb males intencions en una metamorfosi que va nàixer del desconsol i el buit que li va generar. La pel·lícula té el seu costat original al desmarcar-se de la típica història infantil d’ensurts i tòpics vistos en nombroses ocasions –diguem la veritat, en massa– i mostra una explosió de colors en els éssers que prenen vida quan un misteriós lloc els dona la possibilitat de saltar del paper per campar al seu aire per la zona creant el caos.
El director i guionista Seth Worley s’estrena carrere de les càmeres ideant un pols entre aquestes criatures grotesques i tres nens que no dubtaran a combatre-les, alternant la relació entre un pare i els seus dos fills i la tendresa que es necessita per fer front a l’absència d’un ésser estimat.
Un pare, per cert, que sempre fastigueja la seua germana amb precipitades aparicions quan aquesta intenta vendre la casa, uns cops d’humor lleu per contrarestar el drama interior.
Cal convenir que Sketch. Cuidado con lo que dibujas és entretinguda i imaginativa, però va deixant espais que no queden ben resolts, com per exemple aquestes aigües suposadament encantades o no se sap què, propiciant que esbossos simples i infantils es converteixin en potencials amenaces.
Respecte a situacions que alteren la vida infantil, un recorda una magnífica pel·lícula que va exposar brillantment aquests conflictes emocionals que porten imaginàriament un nen a llocs imprevisibles. Em refereixo a Donde viven los monstruos, del 2009, firmada per Spike Jonze, adaptant un conte de Maurice Sendak de tot just una dotzena de pàgines.
La història que avui ens ocupa és molt més lleugera, més edulcorada, sense complexes doblecs i amb cert encant al veure aquests rars dibuixos creats per una mà infantil intentant causar el pànic i com contrarestar-los. Això és el que fa diferent, singular, aquesta pel·lícula.
