Paranoia col·lectiva
Una pel·lícula furiosa, plena de ràbia, per alguns moments alienada, amb vocació de ser polèmica mostrant les esquerdes morals i socials d’uns Estats Units en permanent conflicte intern, una cosa que ha sabut traslladar a la pantalla un director, Paul Thomas Anderson, que en la seua filmografia pot presumir d’algunes de les pel·lícules més sòlides de l’actual cine americà amb títols com Magnòlia, Boogie Nights, Pous d’ambició, El fil invisible o Licorize Pizza.
Adaptant la novel·la Vineland de Thomas Pynchon, un dels escriptors més enigmàtics per la seua coneguda fòbia social i que va saber construir la crònica d’una Amèrica rebel davant de la repressió exercida als seixanta, Paul Thomas Anderson, que també va adaptar una altra novel·la de Pynchon, Pur vici, el 2014, traça ara una sorprenent pel·lícula on la paranoia col·lectiva s’apropia de cada moment donant espectacularitat i no poca crítica social d’uns temps convulsos que intel·ligentment el cineasta trasllada als nostres dies, i a un grup revolucionari antisistema que des d’un principi porta a terme sabotatges i no pocs maldecaps a les forces armades que aquí representa amb brutalitat i l’ambició d’aconseguir ser membre d’una secta política amb ideologia supremacista un coronel imprevisible (Sean Penn).
El terrorisme format pels anomenats French75 té els seus codis, però una delació farà que alguns sobrevivents quedin escampats però amb consignes per protegir-se del pas del temps.
I així, després de setze anys, un dels seus membres fundadors ara és un paranoic personatge, tan deteriorat per les drogues i l’alcohol que no recorda ja ni una sola contrasenya per contactar amb els seus camarades a l’intentar desesperadament recuperar la seua “filla” adolescent segrestada per la viva imatge del mal.
Leonardo DiCaprio està excepcional en el seu rol de patètic ésser escometent la seua singular recerca entre la histèria i aquesta fusta d’heroi per força, una cosa que en la seua ansietat xoca frontalment amb la naturalesa d’un amic (Benicio del Toro), tot tranquil·litat i cultura zen, posat de ple a salvar immigrants il·legals perseguits sense treva.
Una batalla tras otra és pura adrenalina, amb aquesta trepidant persecució de tres cotxes per una carretera ondulant i infinita, i també una mirada atrevida sobre la repressió, com si fos un mirall d’una situació real que es viu avui dia.
Una batalla tras otra
Darrere d’aquesta façana de pura acció, Paul Thomas Anderson ha retratat amb mestria la bogeria d’un país convuls, i ho fa amb talent, una cosa a l’abast de pocs, poquíssims cineastes.
