La ferida que no cessa
Els anys del plom van ser terribles entre maniobres del ratolí i el gat. Uns i altres reafirmant la idea que aquells temps serien sagnants. ETA perfectament organitzada, sense fissures i els cossos de seguretat de l’Estat decidits a desmantellar-la. Des d’Operación Ogro (1979) de Gillo Pontecorbo a Días contados (1994) d’Imanol Uribe, juntament amb d’altres propostes cinematogràfiques, s’han explicat successos amb ETA com a centre d’atenció. Fins i tot algunes pel·lícules han mostrat les tripes de la seua estructura, les figures d’alguns membres que la formaven, dels seus codis, dels objectius polítics i els cops d’actuació, de la seua determinació. I últimament, un títol, La infiltrada (2024) d’Arantxa Echevarria, ens explicava la història real d’una agent de la Policia Nacional que es va infiltrar a les files d’ETA durant vuit llargs anys, paper a càrrec d’una magnífica Carolina Yuste. Però el que resulta més curiós és l’estrena d’Un fantasma en la batalla, una història gairebé bessona firmada pel veterà realitzador Agustín Díaz Yanes.
A cop calent no resulta forassenyat pensar quin sentit té una altra història similar, la d’una dona membre de la Guàrdia Civil treballant com a talp dins de la banda terrorista durant una dècada.
Primer cal assenyalar que Agustín Díaz Yanes, al marge de ser un bon professional amb títols com Alatriste i sobretot Nadie hablará de nosotras cuando hayamos muerto, guanyadora de set Goyas i la Concha de Plata a Sant Sebastià el 1995, és un gran guionista, capaç d’embolicar-te en una història que se suposava ja vista i donar-li un altre aire, una altra introspecció al personatge femení, una Susana Abaitua perfecta, amb un treball mesurat, sense res o molt poc que evoqui al paper que va interpretar Yuste. Aquí, tot és molt més hermètic.
Els personatges que l’envolten són mil·limètrics, circumspectes i desconfiats d’allò més, i ella ha d’assumir una perillosa missió per descobrir els zulos que té ETA al sud francès, a més de les relacions que s’hi adhereixen, sempre amb un halo d’amenaça constant.
Díaz Yanes aprofita material d’arxiu per fer aquesta sensació de poderosa realitat. Els atemptats a Carrero Blanco, a Fernando Múgica, a Gregorio Ordóñez, a Ernest Lluch, a Miguel Ángel Blanco. El segrest i alliberament més de 500 dies després d’Ortega Lara, i ho fa des de la perspectiva que dona un temps violent.
A més, les cançons clàssiques italianes que van acompanyant la trama reflecteixen el caràcter de no assemblar-se a res. Tan sols explicar una història més d’aquesta profunda ferida que no es tancarà mai.
