L’amfitrió no desitjat
E l cineasta Manuel Gómez Pereira sempre s’ha mogut bé en el camp de la comèdia i, juntament amb Joaquín Oristrell i Yolanda García Serrano al guió, ofereixen amb aquesta pel·lícula algunes situacions esbojarrades, d’aquestes que fan esbossar un somriure fins i tot en un fons dramàtic que no vol perforar en el seu sentit tràgic més del que és necessari malgrat que La cena conservi cert halo de derrota, de guanyador equivocat. Aquí, un Franco representat com un autèntic beneit, tan abúlic i de presència gairebé absent totalment oposat a aquell dictador cínic i manaire de Madregilda (1993) de Francisco Regueiro, que va interpretar amb gràcia Juan Echanove.
A La cena, Franco és només un element decoratiu ja que el pes de la trama el porten, d’una banda, un Mario Casas desorientat i en permanent conflicte amb si mateix, un tinent encarregat d’organitzar al poc d’acabar la guerra un sopar militar al Palace, reconvertit en hospital i reestructurat a marxes forçades com a menjador per als vencedors i, per l’altra, un formidable Alberto San Juan –Premi al millor actor juntament amb Guillermo Francella per Playa de lobos, i també La cena com a millor pel·lícula al passat festival de Begur–, maître del lloc, un supervivent amb enorme psicologia. Un personatge que va esquivant obstacles tant d’infraestructura com d’encarregat a l’aconseguir aliments adequats per a l’ocasió, a part d’amagar un secret en una repressiva societat feixista.
La cena adapta l’obra teatral La cena de los generales firmada per José Luis Alonso de Santos, i té aquest aire coral de comèdia amarga, però guardant moments divertits partint de la premissa que els millors cuiners per a tan especial banquet són rojos rescatats quan estaven a punt de ser passats per les armes, i que en moments de respir entre fogons només els mou la idea d’escapar.
La pel·lícula mostra diversos arquetips dins del seu repartiment, com aquest oficial falangista interpretat per Asier Etxeandia, un psicòpata de manual, l’esposa del tinent infidel per ambició, cambrers del bàndol nacional en contraposició amb qui són al capdavant de la cuina o la jove parella que somia un món millor lluny de l’entorn en què es troben.
La Guerra Civil i la postguerra han donat algunes magnífiques comèdies dramàtiques amb ¡Ay, Carmela! (1990) de Carlos Saura com a paradigma, i La cena segueix dins d’aquesta línia sobre aquells mals temps, d’aquestes dos Espanyes irreconciliables, la que pretén perdurar amb la seua nefasta memòria a sobre i la que, per dret, no perdona.
