Les fotografies antigues
A alguns els deu haver passat de veure a casa dels avis fotografies groguenques o retrats emmarcats a les parets de persones que no se sap exactament qui eren, tot i que es donava per fet que formaven part de la família malgrat no saber què van fer, com van viure i què van sentir en les èpoques en què els va tocar existir. Fins i tot algun d’aquests retrats infonia un respecte estrany. I allà estaven, amb la mirada fixa davant del pas d’un temps que ja no era el seu.
El veterà realitzador Cédric Klapisch juga amb aquell temps passat i l’enllaça amb el present a través d’un grup de persones d’una mateixa família –cap d’ells no es coneix–, que han heretat una ruïnosa casa a Normandia. Quatre seran els encarregats de fer un ràpid inventari del que conté ja que una empresa està interessada en la propietat.
Nombroses fotografies i una pintura els crida l’atenció, i en una caixa, cartes i detalls d’una vida, la d’Adéle Meunier. Amb aquestes claus es desenvolupa aquesta història amable, de coneixença d’una època, la de finals del XIX i principis del XX, un temps de descobriments, d’avenços puixants com la fotografia, l’electricitat, i la imponent torre Eiffel tan simbòlica d’una ciutat que culturalment veia nàixer l’impressionisme, un lloc on tot bullia i bategava.
Adéle amb 20 anys va abandonar casa seua per viatjar fins a París per conèixer una mare desconeguda, cosa que aporta un toc dramàtic que Klapisch evita, que converteix en vivències. La jove viurà amb un pintor i un fotògraf, joves aspirants al triomf al cor de Montmartre.
Los colores del tiempo –a l’original “L’arribada del futur”–, alterna dos èpoques, coneixent tant els personatges del segle XIX com els del XXI, cada un amb les seues històries pròpies, mostrant-se com un mirall que reflecteix passat i present, sense melancolia, amb més satisfacció que tristesa, resituant dilemes, canvis anímics, reflexió d’allò que va ser i del que vindrà en un futur.
Aquesta és una pel·lícula que homenatja una ciutat i que fa desfilar artistes com Claude Monet, Sarah Bernhardt, Nadar o Victor Hugo, i que ens presenta una dona sense complexos, uns descendents que, en un devastador temps actual, s’aturen i prenen decisions per atansar-se a la vida i a ells mateixos.
Hi ha en aquesta pel·lícula una buscada astúcia al colar-nos certa predisposició al sentiment fàcil, a la voluntat d’agradar falsificant detalls històrics, però ho fa amb habilitat per encadenar una trama que s’amaga en una fotografia antiga que des del passat convoca a viure el present.
