Lluna trista
Blue Moon / You saw me standing alone / Without a dream in my heart / Without a love of my own.
(Lluna trista / m’has vist ben sol / sense cap somni en el cor / sense ningú que m’estimi.)
Aquest és l’inici d’una cançó universal que ens parla de la raresa en l’ideari nord-americà que és la lluna trista que crida a l’imprevist, que passin coses que ho poden canviar tot, com en el desolador principi d’aquest tema que es transforma en enamorament.
Molts reconeixen els acords però pocs el lletrista que va agitar els sentiments que desprèn. I Blue Moon se centra a la figura de Lorenz Hart, un ésser brillant, agut, en ocasions cínic i enginyós amb la paraula, de físic fràgil i poc afavorit, enamorat de la bellesa impossible d’assolir però amb la qual es delecta escoltant aventures d’una joventut en el joc de la passió. Alcohòlic refinat que veu la vida a través del fons del got i figura incontestable de la música americana dels 30 i 40.
Lorentz Hart acudeix al seu local preferit, el Sardi’s, i espera l’arribada d’una jove per qui se sent corprès malgrat que els seus gustos s’atansin més a una homosexualitat camuflada en una època que no perdonava la dissimilitud, i a ser testimoni de la festa de qui formava tàndem amb ell durant molts anys, el músic Richard Rodgers, amb el qual va compondre temes com My Funny Valentine, Manhattan, Bewitched, Botheredand Bewildered, The Lady Is a Tramp o Blue Moon. Un Rodgers que celebrava l’èxit del musical Oklahoma! juntament amb el seu nou lletrista, Oscar Hammerstein II. Blue Moon és una pel·lícula d’un sol escenari, excepte l’inici amb un Hart sota la pluja nocturna esfondrant-se en l’asfalt. La resta del metratge és un model del talent en un home que, entre els seus llampecs de coneixement de la naturalesa humana, transpirava melancolia, destil·lant tristesa per saber-se un ésser que el temps ja ha apartat, fent confessions a un escriptor que l’escolta entre Martini i Martini, i on flota la música amb què un jove militar amenitza el local al piano, protagonitzant monòlegs davant del seu fidel cambrer de tota la vida que li aconsella inútilment no beure aquest Bourbon que l’enverina.
El cineasta Richard Linklater, amb una carrera molt conseqüent i amb un estil propi sense apartar-se d’aquestes històries que passen per la vida de perfil, ha realitzat una pel·lícula que recorda una nit en la curta existència de Lorentz Hart, i només per veure i admirar un Ethan Hawke mimetitzat en la figura d’aquell escriptor de lletres de cançons immortals, ja val la pena veure Blue Moon.
