El sentiment de culpa
Seguim un indigent en el seu recorregut pels carrers de la ciutat romanesa de Cluj carregat de llaunes buides, pidolant a les terrasses dels bars, maleint constantment en el seu persistent caminar per acabar refugiant-se a l’habitació de calderes d’un edifici condemnat a convertir-se en un hotel de luxe que li ha servit de sostre durant molt de temps. Temps que se li acaba quan una agent dels serveis socials l’insta per ordre judicial a abandonar el lloc. Ell és un exatleta destruït per l’alcohol, i al saber-se desallotjat, decideix suïcidar-se. Aquest fet crearà en la dona un fort sentiment de culpa, una cosa que anirà arrossegant mentre intenta justificar-se en les seues converses amb un cap amb pocs escrúpols morals, amb la seua mare hongaresa i ofesa, amb una amiga que també té una història sobre rodamons, amb el seu marit, al qual empeny a anar-se’n de vacances amb els seus tres fills per estar sola amb la seua depressió, amb un sacerdot que tot ho arregla amb la Bíblia, fins i tot amb un exalumne de quan ella era professora de Dret i ara repartidor, un jove força plomís amb les seues històries zen amb qui passarà una nit de total embriaguesa.
Kontinental ’25 té situacions absurdes dins de la desolació d’una Romania mostrada sense reserva pel realitzador Radu Jude. Un país especulatiu, d’un nacionalisme ranci, emmascarat en la hipocresia sobre els problemes del món i els propis, amb falta d’honestedat, d’un salvatge ímpetu capitalista immobiliari. Un implacable retrat de la realitat que Radu Jude denuncia a través de converses filmades amb molt poc per dir molt, i amb una ciutat transsilvana, Cluj, que mostra en instantànies d’edificis, estàtues, esglésies i finalment, en uns grans habitatges en construcció, que són obra de la febre especulativa.
Aquest director romanès mira el cine de prop, fins i tot l’homenatja amb una menció a Perfect Days (2023) de Wim Wenders, amb el cartell d’El bruto (1953) de Luis Buñuel, i amb un altre de Europa ’51 (1951) de Roberto Rossellini, una inspiració segura per a aquesta pel·lícula que li ha valgut l’Os de Plata en el passat Festival de Berlín.
Una Kontinental ’25 elaborada amb l’austeritat d’haver filmat amb un IPhone, perquè al director de Un polvo desafortunado o porno loco (2021) –pel·lícula amb la qual va obtenir l’Os d’Or a Berlín–, i de No esperes demasiado del fin del mundo (2023) no li calen grans recursos i mitjans per al que vol dir i mostrar, construint una història tan farcida de recel com de còmica ironia en aquests temps que corren avui dia.
