Per amor a l’art
S’ha escrit tant sobre Jean-Luc Godard, sobre la seua obra, sobre la seua figura capital en la història del cine, sobre la influència en altres realitzadors, sobre la mirada discordant amb les regles establertes, que semblava que no quedava res més per saber. S’ha escrit tant sobre l’anomenada Nouvelle Vague, que va sacsejar els fonaments del cine, un moviment desobedient als postulats existents a la dècada dels 50 i 60 que va arribar com una glopada d’aire fresc de la mà d’un grapat de cineastes que, més per amor a l’art que per altra cosa, van anar deixant profunda empremta amb les seues pel·lícules. S’ha escrit tant sobre Al final de l’escapada (1969) –À bout de souffle, a l’original–, una història elaborada en 20 dies entre la improvisació i el talent, i amb una Jean Seberg i un Jean-Paul Belmondo ja mítics, dirigida per un Godard primerenc i comptant amb la col·laboració de François Truffaut i Claude Chabrol en la idea de la història, crítics com ell de la revista Cahiers du Cinéma, i quan Truffaut ja havia rodat una altra obra mestra com Los 400 golpes, que es podria pensar que poc o res s’hi podia afegir.
Doncs bé, el director de la trilogia de Antes del amanecer, atardecer y anochecer, i d’aquell de qui últimament hem gaudit amb el seu Blue Moon, Richard Linklater, ha donat un pas de rosca a tot això i ens regala Nouvelle Vague o la història del rodatge d’Al final de l’escapada, aquell títol que va trencar motllos, i sobre un Godard que Linklater admira però que presenta amb les seues virtuts i defectes. El resultat és suggeridor, amb moments d’humor, d’espontaneïtat, amb tacte, dibuixant cada personatge amb dolçor, amb una naturalitat que prové d’estar fent una cosa que els pertany encara que alguns en aquell moment no acabaven d’entendre la desordenada i confusa metodologia d’un director que s’atrevia amb tot, amb ruptures de rodatge i una autonomia de la càmera a càrrec del gran Raoul Coutard pels carrers d’un París dels seixanta ambientat amb minuciositat.
Linklater homenatja el cine francès i els seus noms, i per la seua pel·lícula desfilen Juliette Greco, Jacques Rivette, Éric Rohmer, Jean-Pierre Melville, Jacques Demy, Agnès Varda, Robert Bresson, a part de Truffaut i Chabrol, i fins i tot l’italià Roberto Rossellini.
A Nouvelle Vague ens retrobem amb la història d’un brivall de poc import amb un destí fatal i un romanç sense alè amb una jove americana en un blanc i negre pulcre i suggestiu.
Nouvelle Vague
En definitiva, aquesta pel·lícula és un acte d’amor al cine i, davant d’això, qui s’hi pot resistir?
