Quan ja no hi siguis
El poema de Juan Ramón Jiménez El viaje definitivo revela la sensació de l’adeu, de desaparèixer mentre tota la resta roman: “Y yo me iré. Y se quedarán los pájaros cantando.”
Hom pensa que quan ja no hi siguis continuarà sortint el sol i que la pluja enllustrarà els carrers de nou. Els teus objectes, els llibres romandran quiets, esperant-te. La família i amics no tornaran a tocar-te, a sentir-te, i quedarà el teu record fixat en un grapat de fotografies. I sí, tot continuarà sense tu perquè ja no hi seràs.
Tres adioses guarda punts de connexió amb Mi vida sin mí (2003), amb la malaltia que plana sobre el seu personatge i les enormes ganes de viure abans d’anar-se’n, de ser vitalista i fer realitat desitjos que havien quedat pendents.
Coixet ara, adaptant algun dels relats de l’obra pòstuma de Michela Murgia Tres cuencos. Rituales para un año de crisis, ens ofereix un drama vital. La directora aconsegueix que no ens faci rubor sentir la calidesa que es desprèn aquesta pel·lícula, sentida i bonica en els detalls. Una pel·lícula que admet la pèrdua des de l’assossec que emana de l’actriu italiana Alba Rohrwacher, de faccions serenes, de mirada especial i profunda i d’uns trets dolços, malgrat que pot ser explosiva des dels seus silencis i soliloquis de meravellosa bogeria davant una figura de cartró a la qual sap insuflar vida, com un amic que sempre l’espera.
Marta és professora. La seua parella és un prometedor cuiner copropietari d’un restaurant. La relació entre els dos queda trencada a partir d’una discussió banal i ell, fins i tot estimant-la, l’abandona.
La melancolia, la solitud no buscada, l’acompanya cada dia fins que apareix l’ombra d’una greu malaltia. La realitzadora no engrandeix el drama ni ens interna en gaires detalls per trencar-nos el cor. No ho fa. Al contrari, converteix aquest magnètic personatge en una persona que s’atansa molt més a la vida que a la mort, que descobreix noves sensacions des de la quotidianitat, atrapant el temps amb ganes. Dos homes formen part d’aquesta sentimental història, personatges traçats sense excessius detalls però importants en la trama.
Tres adioses
Coixet, amb títols reconeguts com La vida secreta de las palabras (2005) o La librería (2017), des d’una Roma de barri, sense vocació de postal, de detalls a les façanes o en la pètria mirada de les estàtues, busca més la tendresa que la dissort per parlar-nos de l’amor i el desamor, de la proximitat i el dol, i d’allò que deixem en la memòria dels éssers propers quan marxem, quan ja no hi serem.
