La desesperació com a mètode
Comparar Costa-Gavras amb Park Chan-wook és una cosa que normalment no procedeix, però resulta que ambdós cineastes han adaptat, cada un d’ells amb el seu propi estil, un dels grans escriptors nord-americans de novel·la negra, Donald E. Westlake, prolífic i amb no pocs pseudònims en la seua carrera i autor de títols magnífics portats al cine com A quemarropa i Un diamante al rojo vivo, o firmant el guió de la novel·la de Jim Thompson Los timadores. El veterà Costa-Gavras ho va fer el 2005 sota el títol d’Arcadia i el coreà Park Chan-wook ara el repeteix sota el títol No hay otra opción, inspirant-se en la novel·la The Ax (La destral).
Dit això, Arcadia era una pel·lícula més sòbria, més assossegada, amb un fort esperit crític, però molt reflexiva i realista.
Al contrari de No hay otra opción, esbojarrada, enrevessada, amb personatges bufonescos i un protagonista que no es queda enrere, tan matusser en les seues decisions que es troba més proper a la paròdia que a un retrat criminal.
Park Chan-wook, reconegut per títols com Old Boy (2003) o La doncella (2016), domina una elaborada estètica, i la perversitat que aflora en algunes de les escenes treuen a la llum el costat més fosc de l’ésser humà, a simple vista corrent, encaixat en una societat capitalista però desposseït de cop del vincle que l’uneix a ella, el seu lloc de treball, una cosa que serveix com a detonador, que tot ho altera, la seua casa, la seua família, la seua seguretat econòmica, allò que ha aconseguit en 25 anys de dedicació a una empresa paperera que ja no el necessita. Tot plegat obeeix per part del director a voler mostrar una crítica severa d’un món automatitzat, que porta el personatge central a una enfebrada i particular lluita per aconseguir una nova feina i alhora elaborar un sinistre pla per eliminar possibles competidors tan desesperançats com ell.
La violència no es reprimeix a No hay otra opción, cosa que podríem dir que és un segell identitari de bona part del cine coreà. Quedar-se apartat del sistema suposa la destrucció personal i de l’entorn ja que s’inicia una nova vida amb severes restriccions, i la fe en les possibilitats va disminuint fins i tot amb autoajuda quedant la desesperació com a mètode per sortir d’aquesta crisi que el desconcerta.
Park Chan-wook ens col·loca amb aquesta comèdia negra dins del veritable adversari, que no és cap altre que el món competitiu i capitalista que ens han construït, assenyalant que som peces d’un sol ús. I el pitjor és que en coreà o en l’idioma que sigui, les coses són així i estan com estan.
