La persistent memòria
Han passat més de 50 anys i la ferida segueix oberta, supura mals records, sofriment i molts oblits que en ocasions la memòria recupera obstinadament perquè aquells cops d’estat, repressió i mutilació de les llibertats que van assolar països com l’Argentina, Xile, el Brasil o l’Uruguai, han deixat una empremta esquinçadora les ombres de la qual continuen sotjant avui dia fins i tot a l’altre costat de l’oceà amb ignorant orgull.
Hangar rojo, pel·lícula basada en el llibre Disparen a la bandada (2002), escrit per Fernando Villagrán, evoca un d’aquests herois anònims enfrontat a personals dilemes morals.
D’una banda, i com a militar havent de sotmetre’s a l’obediència deguda, a participar activament en el cop militar d’Augusto Pinochet, i de l’altra, a apel·lar la seua consciència, el seu sentit de l’immoral, de resistir-se a la barbàrie.
La pel·lícula reconstrueix en un cendrós blanc i negre que causa inquietud i pànic la història del capità Jorge Silva, oficial d’intel·ligència a l’Escola d’Especialitats de les Forces Aèries de Xile a partir del 10 de setembre del 1973, just un dia abans del cop, quan els solitaris carrers i el silenci amenaçador inundaven Santiago, com assenyala un jove sergent que ve de províncies a Silva: “Creia que a Santiago tot seria moviment, però està mort.”
L’arribada d’un aterridor coronel carregat d’odi i maldat intenta obligar Silva a participar en interrogatoris en aquest Hangar rojo, on la tortura cap als detinguts i el dolor infringit eren insuportables.
A Silva el preocupa la situació de la seua esposa, professora d’Història a la Universitat, el preocupa el seu passat, quan tres anys abans havia denunciat un intent d’assassinat contra Allende, guanyant-se l’animadversió dels militars repressors. I tot plegat embolica el personatge en un dubte constant, portant-lo en un moment donat a desobeir una ordre durant el trasllat de presoners a l’Estadi Nacional.
És la història d’un home que no va voler ser botxí, un home íntegre que va pagar amb dolor el seu atreviment –va estar reclòs amb el general Alberto Bachelet, pare de la que va ser presidenta Michelle Bachelet i assassinat el 1974 per la dictadura–, un Silva torturat per altres militars fins al seu exili a Londres.
L’actor xilè Nicolás Zárate dona vida amb un estoïcisme extraordinari i una contenció expressiva portentosa al personatge d’un home íntegre els actes del qual la memòria retorna a través d’una sòbria, austera, esgarrifosa i realista pel·lícula, potser contrarestant la intransigència i la intolerància que persisteix a no abandonar-nos i que persevera en la malaptesa dels que obliden el mal que fan els homes.