‘Con la pata quebrada’
Va ser molt popular la dita estúpida, retrògrada i indecent: “La mujer en casa y con la pata quebrada”, un exemple d’una Espanya grisa i ancorada en les seues misèries morals que donava a les dones caràcter d’àngels de la llar, o sigui, planxar, fregar, cuinar, cuidar la casa i els nens i tenir el marit content en tot, una espècie d’esclavitud, de submissió forçada sota amenaça fins i tot de l’Estat, vegeu la Sección Femenina que, per desgràcia, encara alguns tenen al cap, amb idees tan arcaiques i tendencioses com aquella desencertada frase que tan sols mereix menyspreu.
El gran Diego Galán va realitzar el 2013 Con la pata quebrada, el retrat d’un país carregat de tòpics i costums nefastos envers la dona a través de gairebé 200 pel·lícules espanyoles, exemples que si no fossin trets de la realitat semblarien de ciència-ficció, documental que des d’aquí recomanem perquè és pura història marginal cap a les dones en una Espanya rància en el tema de la igualtat de gènere.
Pioneras: Solo querían jugar ens remunta als anys 70, concretament al barri madrileny de Villaverde, on un grup de noies juguen al futbol gairebé d’una manera clandestina ja que el fet que vagin xutant la pilota no és acceptable, fins i tot és de gallimarsots. Un jove emprenedor juntament amb un bon amic, als quals se suma una periodista esportiva, veuen futur en el fet que aquestes joves decidides i atrevides entrin en la normalitat esportiva, fins i tot formant una selecció com ja feien altres països.
La directora Marta Díaz de Lope Díaz desenvolupa un retrat social d’un temps en el qual el masclisme, la prohibició i l’insult fàcil manaven quan aquestes dones desafiadores sortien al camp a jugar a aquest esport d’homes.
Amb aire costumista anem coneixent els personatges, les tensions familiars, les pors de represàlies laborals o estudiantils, una Federació que les anul·la, subtrames que converteixen aquestes jugadores vocacionals en properes, i malgrat que es vegin en el film algunes costures emocionals pensades per al gran públic i s’aliï amb cadascuna de les jugadores i les seues pròpies personalitats, té la facultat d’entretenir, de mostrar amb encert una cuidada ambientació dels últims anys del franquisme i llançar un missatge de crítica sobre drets igualitaris.
Basada en fets reals, Pioneras –malgrat que el 1914 amb l’efímer Spanish Girl’s Club de Barcelona ja hi va haver dones que van jugar al futbol– reprèn aquell 1970 que va obrir el camí que portaria al futbol femení d’avui dia, i malgrat a qui li pugui pesar i veient el que hi ha, a veure si les atrapen.