La mel és més dolça que la sang
En un principi, Mala bestia sembla que ens atansa a una història d’internat de nenes òrfenes que vesteixen de blanc en la candidesa de ser petites però que quan assoleixen la pubertat s’han de mudar de negre, una cosa que sens dubte restringeix el fet de ser adoptades. Quan ens trobem en aquests llocs, en aquestes institucions on la innocència es torna inquietud, un recorda veritables clàssics com aquelles col·legiales que surten d’excursió en l’extraordinària i sobrenatural Picnic en Hanging Rock (1975) de l’australià Peter Weir, la pertorbadora i injustament subestimada La residencia (1969) de Narciso Ibáñez Serrador, o la més recent Alumbramiento (2024) de Pau Teixidor sobre un reformatori per a joves embarassades a l’Espanya del 1982.
Aquella fase preliminar del personatge central en aquest lloc, aquest final de la ingenuïtat, passa a convertir-se en un complex trajecte cap a la maduresa. Quan Atenea és acollida per una parella que viu en la proximitat d’un bosc, en un paratge bastant solitari i tranquil, sembla que tot anirà bé, enllaçant amb una vida agradable, per un amor que ha de créixer dia a dia entre els tres personatges encara que dins de l’adolescent hi ha el ressentiment de ser rebutjada, de no encaixar, de quedar en un altre pla quan sembla que existeix el desig que naixi una criatura per part dels adults que l’han emparat.
L’actriu Maria Schwinning en aquesta la seua primera pel·lícula com a protagonista, el seu rostre, les seues expressions curullen moltes de les escenes, la seua mirada, els seus inaccessibles pensaments, la seua perversa decisió que, tanmateix, no és fruit de la maldat sinó del temor de no posseir aquesta llar desitjada, promou aquesta òpera prima de la barcelonina Bàrbara Farré, que a més dota l’argument amb tocs fantàstics, de contes en la profunditat del bosc, d’éssers imaginaris o no, que observen amenaçants amb ulls sagnants i que posseeixen la seua pròpia llegenda, formant sensacions de l’adolescència entre la inseguretat i la por, en el despertar del desig i aquesta discordança que transita pels seus pensaments. Com aquells magnífics relats de l’escriptora argentina Silvina Ocampo, esposa d’un altre d’il·lustre com va ser Adolfo Bioy Casares.
Una Ocampo que amb la precisió d’un bisturí penetrava en l’ànima femenina, en les seues contradiccions i en les seues intensitats, en el millor i en el pitjor de la seua naturalesa que conduïa a una tenacitat i profunditat més enllà de l’abast dels homes, i que en les també escriptores argentines Mariana Enríquez i Samanta Schweblin sembla tenir avui dia unes dignes successores en això de revelar el que l’ànima amaga.
