SEGRE

Creat:

Actualitzat:

La lògica sobre una realitat al voltant de l’enginyeria nuclear la porta el realitzador Pierre Schoeller fins a l’exaltació en la figura d’un personatge femení, Claire (Camille Cottin) que, juntament amb el seu marit Yves (Romain Duris), crearan entre ells un conflicte tant personal com professional.

Ella, física nuclear; ell, enginyer nuclear, acudeixen a Londres on una tensa reunió posa de manifest diferències i tibantors per posteriorment visitar amb la seua filla, establerta a la ciutat del Tàmesi, la National Gallery, on Claire queda absorta per tres pintures del pintor neerlandès Rembrandt, sobretot una, fins a arribar a una insistència obsessiva que serveix com a punt de partida d’una complicada trama sobre una amenaça que d’una manera latent transmet una pintura malalta que metafòricament pot ser un avís al nostre món.

El síndrome Rembrandt posseeix moments interessants –fins i tot amb vocació documentalista sobre el canvi climàtic–, però també moments incomprensibles per als profans en la investigació i el desenvolupament científic sobre un mal previsible i el qüestionament a la seguretat dels reactors EPR (reactor europeu pressuritzat).

Tota aquesta teoria es reflecteix a la pel·lícula en un canvi radical en la personalitat del personatge de Claire, en la seua pròpia lluita particular i a contracorrent fins i tot entre diversos dels seus afins, una inquietud que la portarà a una forta crisi matrimonial amb un home que l’estima fins i tot en el desconcert de viure amb algú amb qui ha compartit vint anys de vida i que ara sent com irreconeixible.

D’aquesta percepció d’un ésser rebel i disconforme la pel·lícula també passa per fases erràtiques que s’estanquen, com la pròpia vida del personatge que decideix allunyar-se d’aquesta incomprensió que no cessarà en els pressentiments mediambientals, com un ésser primitiu que prescindeix d’una vida que li sembla adulterada perquè després la pel·lícula passi a intentar recompondre una relació sentimental i una complicitat entre dos éssers de ciència que entenen què som i cap a on anem malgrat ser amenaçats i no escoltats.

El síndrome Rembrandt té un halo pessimista que ens enfronta a una consciència moral d’allò que, per molt que s’intenti camuflar, sorgeix imparable, però també és just assenyalar que promou detalls positius al mostrar que, darrere d’allò que desapareix, apareixen altres formes de vida perquè la naturalesa és simbòlicament com una pedra i nosaltres com un ou.

Si la pedra cau sobre l’ou, l’ou es trenca; si l’ou cau sobre la pedra, l’ou es trenca. Al final, l’ou sempre perd.

tracking