Els anys difícils
El cineasta paraguaià Marcelo Martinessi, que amb la seua primera pel·lícula Las herederas (2018) va aconseguir nombrosos reconeixements incloent l’Os de Plata-Premi Alfred Bauer al Festival de Berlín, amb Narciso, el seu segon treball en el camp del llargmetratge, es va emportar el Premi de la Crítica el febrer passat també a Berlín per aquesta fosca història en temps d’una de les dictadures més longeves de Llatinoamèrica, la del general Alfredo Stroessner, que es va mantenir durant 35 anys, del 1954 al 1989.
Prenent com a referència la novel·la de Guido Rodríguez Alcalá entorn de l’assassinat del locutor de ràdio Bernardo Aranda, Martinessi aprofundeix en una època, concretament l’any 1959, en la qual el Paraguai era encapsulat i reprimit, ancorat en idees retrògrades en què la llibertat, fins i tot la de la sexualitat pròpia, era reprimida i el conservadorisme proposava un país que vetava tot el que venia de fora, aferrant-se a un estat en el qual prevalia la moral i la imposició.
Era un país on regnava la por i al qual un personatge, Narciso Arévalos, arriba d’un viatge a l’Argentina amb un munt de discos de rock and roll. Vinils de Buddy Holly, Little Richard, Bill Haley, Chuck Berry o Elvis Presley sonen a través de Radio Capital l’eslògan de la qual és la veu del poble per al poble, una emissora arrelada en la música popular i folklòrica que Narciso altera amb altres ritmes, cosa que aviat es converteix en perniciosa per al règim.
Narciso no només se centra en aquest intent de ruptura amb un temps terrible, terrorífic, sinó que s’obre a una mirada més global, amb personatges que habiten en territoris prohibits, mostrant-se secretament, sabedors que la tragèdia plana sobre els seus caps, sobre els seus instints, i on Narciso reflecteix la bellesa que tothom desitja, amb la llibertat sempre en dubte entre la falsedat i el temor d’altres.
Ocupa el seu espai aquesta versió de Dràcula com a radionovel·la quan encara no existia la televisió, i entre línies missatges sobre el pànic que produeix un personatge que metafòricament pot assemblar-se a qui governa un país encadenat. I també la part d’aquest avenç de depuració d’aigua en l’únic lloc on encara no hi havia la potabilització que ja funcionava arreu de Llatinoamèrica.
Martinessi recorda en alguns passatges de realisme brut a aquell cine tan visceral del mexicà Arturo Ripstein, a pel·lícules captivadores com Principio y fin, La reina de la noche o El lugar sin límites, malgrat que a Narciso, abans de res, s’esgarrapi la memòria d’una època i de com es pot coartar la llibertat personal quan una dictadura governa.