SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Aquest ha estat un gran any per a l’animació i, respectant produccions que estaran en la pròxima entrega dels Oscars, dos són les pel·lícules amb més possibilitats d’emportar-se l’estatueta. D’una banda, La violinista, una delicada i bonica història d’amor i guerra firmada per Ervin Han i l’espanyol Raúl García, i de l’altra, una producció d’una senzillesa aclaparadora, tan especial i amb un estil tan precís que fascina.

Em refereixo a la francesa Iron Boy, la història d’un nen que accidentalment pateix una desviació de columna que l’obliga a portar una cotilla, un element metàl·lic estrany que el limita. Aquesta cotilla dona títol original a una pel·lícula amb nombrosos matisos, tant en la seua composició en 2D, en la importància del dibuix tradicional, en el talent de convertir-la en un elogi a la simplicitat que ens embolica amb el seu encant, i en aquesta destresa a l’hora de mostrar-nos el protagonista, aquest nen tort que quan es treu l’armadura cau cap als costats i la imaginació fa que tot es corbi, que tot es decanti i es distorsioni.

Iron Boy és obra de Louis Clichy, que va treballar per a la Pixar en títols com Ratatouille o WALL-E, i que ara en solitari ens presenta la història del Cristophe, un noi eixerit i decidit que viu al costat de la seua família en una granja amb problemes econòmics, fet que en comptes de col·locar-nos en un melodrama trampós i lacrimogen ens porta a la comprensió, a l’amor entre els seus membres, a les males passades diàries i a aquest món de grans que els nens adverteixen quan cal adaptar-se en el pla personal.

El Cristophe entra en contacte amb l’organista de l’església i s’atansa a un món meravellós. Coneix una jove quan fa pràctiques de natació per corregir la seua escoliosi i s’adapta a unes limitacions que amb ímpetu i naturalitat va salvant una rere l’altra.

La pel·lícula té aquests traços de l’animació treballada amb l’aquarel·la, una tècnica portentosa que ja vam veure en pel·lícules com Ernest i Célestine (2012) o La malvada guineu ferotge (2017), ambdós de Benjamin Renner, i sobretot El conte de la princesa Kaguya (2013) del japonès Isao Takahata.

A Iron Boy seguim aquest nen pels paisatges d’una França de províncies, dins d’una història que planteja els problemes d’un sector agrari que no enterboleix la capacitat de conèixer un personatge vital, marcat per dos mons, el del camp i el de la música, i en aquest despertar cap al que desitja i cap als que estima perquè formen el seu cercle existencial, i tot elaborat a mà, pura artesania.

Un gaudi tant per l’entranyable història que explica com per la forma en què està tan magistralment elaborada.

tracking