La mentida de la memòria i altres certeses
Aquest és un convit a un viatge emocional sense agafar cap tren, només obrint la memòria com qui obre una finestra per ventilar els records. No hi ha nostàlgia explícita, però a Vallbona se li nota, inevitablement, que ha tingut una infantesa feliç. Feliç no vol dir fàcil, sinó intensa, completa, una infantesa que s’estima i que, de tant en tant, visita –com qui torna a casa pel camí de sempre–, amb agraïment.
Els banys al Bellamar, cor simbòlic de la novel·la, no són només un escenari; són una metàfora viva del país que érem no fa tant. Durant la lectura, qui escriu no ha pogut evitar pensar en les Basses d’Alpicat, lo mar de Lleida, que democratitzava l’asfixiant estiu de la ciutat, quan encara no existien les piscines municipals ni les zones verdes de les urbanitzacions, i quan la democràcia tot just treia el nas, si és que l’ha acabat de treure del tot. Els Banys, les Basses, llocs on la llibertat infantil feia olor de crema solar i entrepans de mortadel·la. I també de coca-coles, pares vigilants, dits arrugats per l’aigua i berenars sorollosos.
La novel·la –que tanca la trilogia La casa de la frontera i Swing– fa molt més que narrar: preserva. Ho fa des d’una escriptura honesta, que combina la tendresa i la crítica amb una maduresa narrativa que emociona. Explica com l’educació construeix una comunitat; com les mestres –tres germanes valentes vingudes d’un petit poble d’Almeria– poden plantar cara al franquisme no amb armes sinó amb pissarres, diccionaris i molta humanitat. Hi ha una èpica de la pedagogia, però sense grandiloqüència, amb la humilitat que fa grans els mestres vocacionals, com la Conxita i la seva família, que van ensenyar a generacions de premianencs –vinguts d’arreu– que un futur millor era possible. El seu retrat del Premià d’infantesa mutat per la migració, l’especulació i la incertesa política serveix per entendre tants altres llocs de Catalunya. La memòria d’unes runes romanes destruïdes per construir pisos no és només urbanisme salvatge: és identitat malmesa. I és també una crònica de l’enyor, sentiment que ressona amb força en tots els Manolos Vital que van arribar a Catalunya buscant sort, arrossegant una família i, com cantava Serrat, desitjant “que gane fuera el Betis y el Barça en casa”.
Malgrat defugir la nostàlgia, l’autor torna als llocs estimats amb una mena de solemnitat irònica. Sap que la memòria és mentidera, però és l’única certesa que ens queda. I així, Vallbona ens agafa de la mà i ens fa creure per uns instants que aquell país de tardes lentes i somnis en espigons –i el d’una nena de Lleida, asseguda a la vorera de la immensa piscina olímpica, lo nostre petit mar– encara és recuperable. O si més no, narrable. I ens hem fet grans. Sovint desordenadament i a batzegades, com les ciutats que ens han vist créixer.
