El record que ens obliga a mirar endavant
Aquest 2025 s’ha celebrat el centenari del naixement de Carmen Martín Gaite. La seva novel·la El cuarto de atrás torna a ocupar el lloc que mai no hauria d’haver abandonat: el d’un clàssic que no envelleix perquè parla d’allò que sempre ens acompanya –la memòria, la por, la identitat i la llibertat. La nova adaptació teatral protagonitzada per Emma Suárez, intensa i absorbent, confirma que aquest univers no és un record literari, sinó una matèria viva i encara punyent.
La trama sembla mínima: una dona es desperta en plena nit i rep la visita d’un home vestit de negre, una figura impossible de classificar –entre entrevistador, fantasma i consciència–, que la força a mirar enrere. A repassar la infantesa silenciosa de la postguerra, els desitjos reprimits, la disciplina d’un règim que exigia obediència i les il·lusions que només podien sobreviure a través de la imaginació. En aquest espai ambigu entre vigília i somni, Martín Gaite construeix un artefacte literari que és també una declaració de principis: “En tiempos oscuros, la fantasía no es evasión: es defensa personal.” La frase resumeix la seva poètica i, en molts sentits, la nostra època: quan la realitat es torna asfixiant, la imaginació ajuda a respirar.
Llegida avui, l’obra ressona amb les tensions d’un feminisme que malda entre el soroll mediàtic i la fragilitat dels consensos. Martín Gaite no proclama cap programa polític, però reivindica un territori imprescindible: la llibertat interior, el dret de pensar i de recordar. És una crítica d’una finor extrema al que la dictadura va negar a tantes dones, però també un avís per al present: les conquestes culturals no són irreversibles. En temps de regressions subtils, la novel·la ens recorda que la independència personal –aquella “cambra del darrere” simbòlica– s’ha de defensar cada dia. “La llibertat comença a la cambra pròpia, però s’acaba si no s’atreveix a sortir-ne”, escriu l’autora en una línia que avui pren una intensitat inesperada.
El llibre també és un tractat sobre la por: la por heretada d’una guerra, la por transmesa de mares a filles, la por que encara podem reconèixer en un continent que torna a pronunciar la paraula guerra amb esgarrifosa naturalitat. La protagonista parla des d’un país que acabava d’emergir de la foscor, però llegim les seves paraules en un moment global igualment inquiet. La por, al capdavall, és una estructura que es recicla. La literatura, si vol ser útil, ha d’aprendre a mirar-la de front.
Un dels mèrits més perdurables de la novel·la és la barreja constant de realitat i fantasia: les cartes que apareixen i desapareixen, les habitacions que es transformen, les converses que no sabem si passen o són somiades. Aquest teixit fronterer no és cap caprici; és la manera que té l’autora de convertir el trauma en llenguatge i la imaginació en salvació. Per això l’obra continua interpel·lant: perquè ofereix escletxes per on fugir i, sobretot, per on pensar.
Novel·la
El cuarto de atrás és, més que una novel·la, un lloc on tornar. Un record que ens obliga a mirar endavant. Un clàssic que encara ens defensa de la por.
