Governats per ocells i tronades
Llegir Els idus de març avui és una experiència poc habitual: Thornton Wilder no només explica una història, sinó que posa el lector a treballar. Aquesta aposta de l’editorial Eclecta recupera una de les seves novel·les més singulars i exigents, amb pròleg de Carlota Gurt i una excel·lent traducció d’Ernest Riera.
Publicada originalment el 1948, Els idus de març és una obra atípica dins la narrativa històrica. Wilder defuig qualsevol relat lineal i opta per una estructura fragmentària feta de cartes, decrets, informes polítics, notes privades, poemes i documents apòcrifs atribuïts a Juli Cèsar i al seu cercle. No hi ha una veu omniscient que guiï el lector: el sentit emergeix per acumulació, contrast i silenci.
Aquesta arquitectura textual no és un caprici formal. Wilder entén que el poder no s’explica mai en veu alta, que les decisions es prenen en marges, en correspondències creuades, en mitges frases. El Cèsar que en resulta no és l’heroi petrificat dels manuals, sinó un home lúcid i cansat, conscient del desgast moral que comporta governar. Al seu voltant, conspiradors, idealistes, cínics i oportunistes construeixen un retrat coral que parla tant de la Roma clàssica com del segle XX –i, sense forçar-ho, del XXI.
La novel·la aborda temes centrals en l’obra de Wilder: el poder i la seva corrupció, la fragilitat de l’ètica pública, la solitud del lideratge, la distància entre l’acció política i la vida interior. Ho fa amb una ironia subtil i una confiança radical en la intel·ligència del lector. Aquí no hi ha subratllats ni lliçons: hi ha preguntes que queden obertes.
És en les cartes atribuïdes a Juli Cèsar on Els idus de març desplega la seva vigència més inquietant. En una reflexió adreçada a Luci Mamili Turri, Cèsar confessa la seva desesperació davant un poder paralitzat per la superstició, els rituals buits i la manipulació interessada de la religió: “He heretat aquesta càrrega de superstició i d’absurditats. Governo una quantitat incomptable d’homes, però he de reconèixer que estic governat per ocells i tronades”. La diagnosi és demolidora: aquestes pràctiques –diu– no estimulen l’acció ni l’enginy, sinó que consoliden la por i exoneren els homes de la responsabilitat de “crear, a cada moment, la seva pròpia Roma”. Wilder construeix així un Cèsar profundament modern, capaç de dialogar amb un lector avesat a veure com el dogmatisme, el soroll mediàtic o la fe cega en nous –i perillosos– profetes del desastre bloquegen l’acció política i anestesien el pensament crític.
L’epíleg de Tappan Wilder completa aquesta edició amb una lectura lúcida del context vital i intel·lectual de l’autor: els viatges, el retorn d’Europa després de la Segona Guerra Mundial i una obsessió persistent per les qüestions de governança, responsabilitat moral i poder polític.
Novel·la
Llegida avui, Els idus de març no és una novel·la còmoda ni vol ser-ho. Exigeix atenció, demana complicitat i rebutja la lectura passiva. Precisament per això continua sent tan estimulant: no busca agradar, sinó entendre.
