Bach tridimensional

René Jacobs fa un Bach valent, radical, escultòric, tridimensional, amb dos orquestres i dos cors que es peguen, s’abracen, s’insulten, s’estimen, amb músics que posen tota la carn a la graella menys la de la demagògia i la de la pedanteria, amb violinistes i violistes i flautistes i oboistes que toquen dempeus i ballen no per postureig, sinó perquè és impossible que tocant a una tal intensitat no t’acompanyi el cos, amb una expressivitat tan en el límit que els cantants no es troben amb la corda i un tenor s’equivoca d’entrada i a un violí li cau l’arquet, i tot això no són defectes, sinó la guinda, perquè quan es toca tan rematadament bé la imperfecció és el cim, amb una soprano que canta un solo sobrenatural i el públic de damunt de l’escenari s’aboca per veure la miraculosa flauta i els enigmàtics oboès da caccia que la porten en sopols, i s’aboca tant que al·lucines que no caigui i fins i tot dubtes que Newton tingui raó... Jacobs forma part del selecte grup de músics d’elit que continuen en plena forma passats els setanta. A aquesta edat, la música té una altra llum. Després de respectar Bach durant cinquanta anys, d’admirar-lo durant quaranta, d’estimar-lo durant trenta, traspassa la música i li parla de tu a tu. Ho fa des de la veneració més profunda, perquè sap que necessitaria mil anys més per entendre’n la misteriosa energia. Jacobs penetra a la frontera insondable que separa la vida de la mort. S’endinsa allà on l’ésser humà no pot arribar. Per això està reservada a tan pocs, la plenitud bachiana, aquesta que ens permet somiar que al final del camí ens espera la misericòrdia.

És impossible ser ateu perquè existeix Bach.

______

Obra: La Pasió segons Sant Mateu. Versió de René Jacobs.

Sala: Palau de la Música.

Data: 10 d'abril.