Cocodrils inofensius

POP-ROCK

★★★✩✩

Organitzat per la sempre inquieta productora local Mayday, atenta a tot el que es mou pels verals musicals aquí o més enllà de les nostres fronteres, el concert de Crocodiles arribava avalat per un interessant currículum quant a discos i trajectòria. Ull!, no confondre’ls amb la banda homònima sorgida als Antípodes a cavall dels anys 70 i 80, de curta encara que intensa carrera. Aquest combo que ara ens ocupa, fundat el 2008 per Brandon Welchez i Charles Rowell, llueix formes de pop indie-noise, molt influït pels corrents postpunk i novaonades de fa dos o tres dècades. En format de quintet i arribant avalats com un dels noms indispensables per entendre el gènere en el qual s’alineen i ser considerada una de les bandes més notables de l’escena californiana, amb treballs com el seu aplaudit i descarnat àlbum de debut Summer Of Hate, o el més recent i no menys meritori Upside Down in Heaven, les expectatives a priori s’auguraven excel·lents, encara que, ves per on, l’actuació en un Cafè del Teatre amb mitja entrada ens va deixar –em temo– un pèl decebuts.

Un concert de tot just una hora de durada i aparent urgència per despatxar-se ràpid, que ni va acabar fent-nos el pes en la distància curta, ni va aconseguir tampoc que identifiquéssim el grup els discos del qual tant ens van agradar quan els vam descobrir fa una dècada. Vull pensar que per ser, potser, el primer concert al qual acudíem després d’un llarg estiu escàs pel que fa a esdeveniments –aquest any vam decidir no prodigar-nos fora de Lleida, fent cas omís de la crida aclaparadora de l’excessiva oferta de festivals estivals catalans i espanyols–, es trobava una mica baix de bateria el nostre bioritme musical. El cas és que, malgrat els esforços del cantant de la banda per enganxar els assistents aprofitant el seu excel·lent domini de l’espanyol amb arengues constants, el mal so de la sala –hi tornem– i la poca química assolida per les interpretacions una mica embolicades de temes propis i algun còver que també va caure, van provocar, almenys per a nosaltres, que el bolo d’aquests Cocodriles, aparentment inofensius en el pla musical, se’ns fes més tediós del compte malgrat, fins i tot, la poc generosa durada