Fins a l’extenuació
No hi ha dubte que el Festival MUD, des que el bo d’en Toni Gorgues i la seua gent de Guerssen Records el van inaugurar fa un munt d’anys, ve constituint un autèntic referent en l’àmbit musical del neofolk independent, la psicodèlia contemporània i de diversos corrents del folklore actual nacional i internacional, havent programat bandes i artistes del món absolutament singulars i que, sense la sensibilitat que sempre ha demostrat aquest esdeveniment, segurament no hauríem tingut mai l’oportunitat de veure i escoltar gent tan variada alhora que atractiva. Sense oblidar, tampoc, les ocasions que, de la mateixa manera, han posat a la nostra disposició com a espectadors l’oportunitat de tenir tan a prop grans estrelles de totes les èpoques com Donovan, Magna Carta o Fairport Convention, per citar alguns exemples notabilíssims, a més de solistes i bandes de poc renom inicial, que, amb el pas del temps i pels seus talents respectius, han adquirit notorietat després del seu pas per Lleida per actuar.
Així que, si m’ho permeten, per no saturar aquesta columna de crítica musical una o dos setmanes, agruparé diversos concerts en una única ressenya, despatxant la meua opinió sobre les tres actuacions vespertines de la segona jornada del festival. Com en un revost, hi va haver de tot, i coses que em van agradar molt al costat de coses que em van agradar menys. Potser per les expectatives a priori que em vaig generar, les evolucions al Teatre de l’Escorxador del duo murcià Maestro Espada em van deixar un pèl atordit i fred amb la seua proposta electrònica massa sorollosa i de percussió excessiva i que, només quan la conjunció vocal dels germans Hernández es va fer seu l’espectacle, abaixant decibels, la cosa va començar a interessar-me bastant més. Hauré, sens dubte, d’estudiar-los amb més detall en oportunitats futures.
A continuació, van saltar a l’arena Los Dug Dug’s, llegendària banda mexicana que va practicar una suggeridora amalgama de rock àcid, psicodèlia, garage i sonoritats progressives i hard, que els va posar en òrbita i èxit tant al seu Mèxic natal com en els estats nord-americans limítrofs. En l’actualitat, amb tres dels seus membres originals encara en actiu i superats els vuitanta, la seua factura en directe impressiona per una gran vitalitat escènica i, sobretot, boníssim fer instrumental. Una autèntica passada i el desig que continuïn molt temps més donant cops de guitarra...
I, per tancar la jornada, l’impressionant trio Mohama Saz, els autèntics tapats d’aquest MUD de bastant bon nivell. Els madrilenys ens van regalar un concert molt entretingut, la recepta del qual són temes instrumentals i cantats, realment hipnòtics.
Aquesta música subjugadora ens va fer volar amb la seua fusió de jazz i folklores mediterranis variats des d’Àfrica del Nord a Turquia i el Pròxim Orient, passant pels ritmes andalusos psicodèlics que els progressius Smash dels anys seixanta i setanta ens van fer estimar. Xou magnífic que el nombrós públic assistent va victorejar i va ballar fins a l’extenuació i, sense discussió, amb excel·lent de nota.
