Història d’un miracle

Òpera a les venes és la història d’un miracle, i el miracle va arribar diumenge a la Llotja amb l’ària de Saint-Saëns Mon coeur s’ouvre à ta voix. Estem parlant d’una de les músiques més commovedores mai escrites. Només es pot cantar de forma perfecta, i la incomparable Marta Infante la va cantar de tal manera que caldria tenir la sensibilitat d’una pedra perquè no se t’inundessin els ulls de llàgrimes. 

Hi ha mezzos al món tan bones com ella, però poques, molt poques de millors. Quin timbre! Quina musicalitat! Quina manera de cantar! Un altre moment emotiu va ser la interpretació d’Infante, acompanyada només per l’arpa, de la bella melodia dels Goigs a la Verge del Remei escrita pel Lluís Millet bo. Aquesta melodia es va sentir de nou al final amb un arranjament molt brillant per a mezzo, orquestra i cor de Bernat Giribet, un dels nostres millors compositors joves. 

L’espectacle va ser molt elegant, de gran finor i delicadesa, amb excel·lent treball dels actors percussionistes Santi Serratosa i Jana García i magnífica lectura de Begonya Ferrer del potent text que relata la miraculosa construcció del Canal d’Urgell amb paraules de Francesc Canosa, un home que escriu frases a cop de titulars i construeix metàfores que semblen al·lucinades i són sorprenentment clarividents. 

Va ser el primer concert de l’OJC amb el seu flamant director, Xavier Pagès-Corella, i la impressió no podia ser més bona. És un home perfeccionista, sobretot en l’afinació, que deixa volar els músics, no els aclapara amb el gest, no els marca el compàs com si fossin robots. L’orquestra va sonar potent, vibrant, delicada, atenta a les necessitats de fiato d’Infante. Van estar molt bé els cors en un repertori que no està pensat per a cantants amateurs, sinó per a professionals. Eren músiques conegudíssimes però exigents, amb aguts extrems i grans contrastos dinàmics. 

La lectura del text, de vegades a sobre de fragments musicals, sempre va respectar l’orquestra, i viceversa. Vam viure un concert de nou amb moments de deu com l’emocionant Coro a bocca chiusa puccinià, en el qual el director va tenir el detall d’indicar al viola Eduard Boleda que es col·loqués al costat de les contralts per tocar la melodia i evitar que perdessin el to, com si el cor estigués fora de l’escenari, a la banda interna, allunyat de l’orquestra en una també imaginada fossa. Va ser un altre moment màgic. Un altre miracle.