Pel costat salvatge de la vida
Per a tots aquells que no sàpiguen de qui parlem, dir-los que l’artista a qui ara ens referim a la columna de crítica musical del diari es diu Joan Porta i Salse, que la dècada dels anys vuitanta va sorgir com un artista irrepetible la trajectòria del qual, des que va debutar amb els Mocos Rojos i va empalmar més tard una carrera en solitari com El Gitano de Balaguer, entre el 1998 i el 2011, ha observat bastants alts i baixos i aturades “de salut” per caminar constantment pel “costat salvatge” de la vida. Compositor de prosa meritòria, en català i castellà, centrada recurrentment en els seus hàbits perillosos preferits, va començar a gravar discos que, malgrat un impacte comercial relatiu, el van acabar convertint en un personatge de culte. El seu primer àlbum, Problemes de nas, aparegut el 1998, ja reunia totes les característiques de la seua poètica clàssica i va provocar uns quants moments de glòria quan diversos comunicadors mítics d’RNE-Radio 3, Xabier Moreno i Jesús Ordovás, el van descobrir fixant-se en la seua cridanera singularitat i convidant-lo a actuar en directe en diversos programes de l’emissora. La seua experiència radiofònica va donar com a resultat l’àlbum Cuando queráis (1999), amb els temes registrats en viu a Madrid, en format cantautor, veu i guitarra, i la inclusió d’un dels seus temes estrella d’aquella època, Amor perruno, al recopilatori miscel·lani 20 Años de Radio 3. Després vindrien La máquina de ensofatar (2001), Bufador (2003), Diumenge de grams (2011) i el recopilatori Grams èxits (2015), amb la col·laboració instrumental del Combo del Marquès de Sàrries. El Gitano també ha tingut una anecdòtica, encara que exitosa, experiència en el setè art, ja que el 2002 dos de les seues cançons van acabar a la BSO del film Pau i el seu germà, del director Marc Recha, que va competir l’any següent al Festival de Canes. El cas és que, durant la passada festa major de Lleida, El Gitano de Balaguer va tornar a aparèixer per actuar i el seu concert a Grans Records es va saldar amb un remarcable ple, demostrant que el públic rocker local no s’ha oblidat d’ell en absolut i tenia ganes de conèixer el seu estat de salut actual.
Amb Johnny Carrasca, un altre solista d’espectre punk, com a teloner excepcional –pel poc que es prodiga–, el de Balaguer ens va regalar un compendi amb les seues joies més recordades com, entre algunes més, El perico, Venen els bombers, Me cagondéu, Comiendo boquerones en Texas, Cavall, Carajillo, canuto y raya i, per descomptat, el seu himne, Soc lo Gitano de Balaguer, totes interpretades amb el seu inconfusible estil, sent corejades per l’entès públic que va venir a trobar-lo i que va gaudir de valent.
Per l’èxit esdevingut, ja s’ha anunciat per a l’any que ve una nova reaparició del Gitano per aquestes mateixes dates i circumstàncies. Tant de bo...
