Jerarquia

Clàssica

Autors: Severac, Granados, Debussy i Schumann.

Intèrprets: Albert Guionvart i Quartet Teixidor.

Lloc i data: Auditori de Lleida, 29 de maig.

★★★★✩

Albert Guinovart és un dels luxes d’aquest país. Aquest pianista et posa la pell de gallina toqui el que toqui. Ho fa amb Mozart o Rakhmàninov, però més encara amb un repertori romàntic com el que va interpretar dijous a l’Auditori (o amb un tango seu com el que va tancar el concert com a bis). En realitat Guinovart és un romàntic, en el millor sentit de la paraula. Un animal, en un sentit no només positiu sinó fins i tot ditiràmbic. Va tenir la feliç idea de tocar seguides les tres peces inicials del concert, de Severac, Granados i Debussy, com si fos una suite que va deixar clara l’evolució del piano des del costumisme fins a la fascinació orientalista prèvia a l’impressionisme. El que converteix Guinovart en un dels millors és la capacitat per distingir jeràrquicament la melodia entre un oceà de notes que podria desconcertar l’oient. Per moltes coses que passin, sempre et serveix amb safata el més important perquè no et perdis. El seu espectacular maneig de la jerarquia va enlluernar també en els dos quintets que va oferir juntament amb aquest altre luxe que és el Quartet Teixidor. Ara que es jubila Puri Terrado, la directora de l’Auditori, esperem que qui la succeeixi mantingui un dels seus grans encerts com és la residència d’aquesta formació, que porta dos dècades picant pedra amb un nivell d’excel·lència admirable. 

Guinovart i el Teixidor van interpretar primer un quintet de Granados que jo no havia sentit mai i que és una preciositat, amb un treball esplèndid de color, textura i timbre, i després el dificilíssim quintet de Schumann, una de les obres mestres de la música de cambra de sempre. Diuen que Mendelssohn va tocar la part del piano a primera vista, però veient la densitat de l’escriptura sembla una fake news. Aquest format el carrega el diable. El piano és darrere del quartet i és molt difícil compenetrar-se perquè el pianista només es veu amb el primer violí. El piano ha d’actuar d’emulsionant sense envair el quartet, l’equivalent d’una mescla en la música pop, i Guinovart ho va fer esplèndidament. En aquest format hi ha molta densitat, passen massa coses, t’envaeix un tsunami de música en el qual és molt fàcil que no entenguis res. Sobretot si, com passa en l’obra Schumann, de sobte apareix una coda amb una fuga extemporània en la qual passen tantes coses que no pots seguir-les i tanmateix, encara que et perds, tens la sensació que tot quadra de forma miraculosa. Ni què dir té que allà es dispara encara més el risc de no entendre res, però amb aquests dos intèrprets, Albert Guinovart i el Quartet Teixidor (un sol músic, una família, quatre éssers orgullosament independents que respiren com un de sol el mateix aire) s’entén tot. Qüestió de jerarquia.