Sublim

De vegades, les circumstàncies de la vida són del tot capritxoses i uneixen alegries i desgràcies sense una lògica que puguem entendre. El dia que em disposava a redactar la ressenya del preciós concert ofert en el Cafè del Teatre pel cantautor canari Pedro Guerra, vaig rebre la tristíssima notícia del traspàs d’una companya molt estimada de la Universitat de Lleida, la catedràtica d’Història Moderna María José Vilalta, amiga de tota la vida des que vaig arribar a la ciutat a finals dels vuitanta. I és que, al marge dels diferents escrits sobre la seua meritòria i fecunda trajectòria acadèmica professional que SEGRE està rememorant des que se’n va confirmar la mort, a mi m’agradaria recordar, encara que sigui superficialment, una de les seues grans i –anònimes– aficions com era el gust per la música en totes les seues dimensions des de la clàssica a la moderna, passant per tots els estils i gèneres imaginables, i sent cultíssima i entesa espectadora habitual de l’Enric Granados i altres espais musicals de la ciutat. Malgrat tot, aquest mateix any se la va poder veure en alguns dels concerts del Festival de Música Espiritual de Lleida De Llum i Tenebres, que junts vam gaudir amb gran entusiasme... Així que, coneixent del seu gust i sensibilitat, segur que si la seua malaltia li ho hagués permès, hauria vingut a escoltar Pedro Guerra, ja que el tinerfeny, em consta, era també sant de la seua devoció. Feia molt temps que Guerra no ens visitava i, entre el públic i la seua aparent bona memòria, vam arribar a determinar tots junts que, al marge d’un concert durant una festa major de fa anys, l’última vegada que va actuar a Lleida va ser responent a una invitació de CaixaForum, fa 14 o 15 anys, amb motiu d’un homenatge a Ángel González en el qual Guerra va oferir les seues musicalitzacions de l’obra de l’insigne poeta asturià La palabra en el aire. Molt temps, per tant, per la qual cosa hi havia ganes de retrobar-nos amb ell i, malgrat coincidir el seu xou el mateix cap de setmana del Magnífic Fest, la resposta del públic va ser immillorable, registrant la sala un ple gairebé fins a la bandera. En format guitar-man, de veu i guitarra, un Guerra en excel·lent estat de forma –de veu i habilitats guitarreres– ens va portar uns quants grans èxits i, per a l’estrena entre nosaltres el seu nou treball, Parceiros, una ambiciosa compilació de trenta pocs temes, amb el músic escrivint lletres per a composicions de tercers o component cançons per als textos d’altres tant solistes veterans com joves emergents i d’estils i mentalitats del tot variades. No citaré noms concrets, perquè seria prolix en excés, però puc afirmar que el triple àlbum és absolutament recomanable i imprescindible per als bons aficionats de la cançó d’autor. En suma, una espècie de sistema solar girant entorn d’ell, en què tots i totes coexisteixen sent creadors i intèrprets atípics i dibuixant un univers sensorial exclusiu i excel·lent. Com vam poder comprovar en rigorós directe i amenitzada pel seu verb fèrtil i florit, aquesta última aportació de Pedro Guerra constitueix una extraordinària combinació de colors musicals per a una paleta sonora sublim, segurament irrepetible. Com la nostra María José, d’ulls brillants, que tan dolçament ens va cantar el gran Art Garfunkel...