En plena forma
Hi havia molta, moltíssima, expectació des que Joan Pons va anunciar a la Panera la presentació del seu últim àlbum, Eril, Eril, Eril, en aquell format nou d’escolta enllaunada de les seues més recents cançons, amb el suport del muntatge audiovisual Només Persones i un discofòrum participatiu amb el públic assistent i que, un mes després, aquesta vegada sí, iniciaria un cicle de concerts interpretant en directe el nou material. A la Panera ja va parlar sobre que el concert es desenvoluparia dins d’“un iglú”, deixant-nos a tots una mica fora de joc perquè, tractant-se de qui es tracta, les coses mai són usuals i a Pons li agrada sorprendre, utilitzant recursos diversos i el seu fi i agut sentit de l’humor per adobar, més si és possible, les seues produccions discogràfiques i els concerts on ens les dona a conèixer.
En la recent entrevista amb ell, publicada a la revista dominical de SEGRE, Lectura (núm. 1.413), s’explica que l’aturada de diversos anys en les activitats d’El Petit de Cal Eril ha comportat una revisió de la manera de gravar per a aquest disc, sortides de personal de la banda i un nou repartiment de funcions en l’execució instrumental dels membres. Així, en aquest espectacle l’estrena del qual es va portar a terme al Mercat del Pla, amb prou espai per acollir aquest iglú, una mena de carpa circense on cabien 250 persones, el problema va ser l’excessiva calor regnant, que més que un iglú semblava una haima bereber en ple desert, ja que tanta gent en un espai tan escarit va arribar a aclaparar una mica malgrat l’aire condicionat incorporat. Potser a l’hivern hauria funcionat la cosa millor...
El cas és que El Petit de Cal Eril es va llançar amb enormes ganes i el seu habitual sarcasme per oferir-nos el repertori del seu últim àlbum, amb luminotècnia i projeccions ad hoc per acompanyar el xou, que el públic, hípster local majoritàriament, va ballar i va corejar donant-ho tot i malgrat un reduït nombre d’espectadors que no van deixar de parlar i murmurar tota l’estona, molestant fins i tot el Joan, que va llançar mirades desaprovadores en diverses ocasions. Cap als tres quarts de concert, es va esvair l’iglú i tots els presents vam celebrar alleujats la nova temperatura, més relaxada i fresca, que ens va acompanyar fins al final. Van anar sonant, per completar el repertori escollit, temes que Pons va qualificar de paleontològics al formar part dels seus discos més clàssics, però que al públic ens van encantar ja que ens van remuntar a èpoques pretèrites del grup, quan molts el vam descobrir en la seua època més seminal a partir d’aquest so pop-folk suau i naïf, marca de la casa. Després van venir temps d’evolució, canvi i avantguarda, amb vestimentes electròniques, loops, programacions i certa complexitat sonora, malgrat que res d’això no ha aconseguit desbandar els seguidors de tota la vida, que es mantenen fidelment.
Ara mateix, i aquest últim xou en va ser la prova fefaent, la banda de Guissona –que ja no viu a Guissona, per cert– ens va sonar molt musculada i poderosa, lluint un so power-pop de molt alt voltatge, que recorda el típic de dècades passades i els entronca amb grans noms nacionals i internacionals d’antany. Com a factor diferencial, per descomptat, aquestes lletres oníriques pròpies intransferibles, que els singularitza d’altres noms del negoci musical actual. En qualsevol dels casos, i malgrat l’aturada registrada, una formació en plena forma.
