SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Una de les grans cites d’aquest passat Jazzaldia de Donostia ha estat el concert a la plaça Trinidad de la cantant i compositora Dee Dee Bridgewater, encapçalant un potent quartet musicovocal que van completar de forma impecable i amb un treball tècnic molt eficaç, la pianista Carmen Staaf, Rosa Brunello al baix elèctric i la drummer Shirazette Tinnin. Parlar de la Bridgewater és fer-nos ressò d’una personalitat vital i musical imponents que va debutar fa sis dècades i en el currículum de la qual consten aprenentatge, col·laboració i treball d’estudi o en directe, al costat de grans personalitats del gènere com Dizzy Gillespie, Dexter Gordon, Max Roach, Thad Jones o Sonny Rollins, per esmentar alguns exemples notables, que ja van veure en els primers passos de l’artista de Memphis unes qualitats i potencial fora del comú, com el temps ha acabat demostrant. També s’ha compaginat com a actriu i com a activista social havent col·laborat en diverses activitats i animat projectes per a l’ONU i la FAO, contra la fam mundial i la desigualtat, a més de demostrar públicament una actitud permanent de lluita contra el racisme i de defensa pels drets i igualtat del poble afroamericà. En la seua actuació, amb un impressionant sold out de públic, molt entregat i actiu tota la vetllada que es va entusiasmar amb les evolucions i look arriscat de l’elegantíssima i glamurosa cantant, vam poder comprovar la seua gran habilitat i registre vocals, amb unes interpretacions en les balades. Plenes de profunditat i textures, i en els tempos mitjans i algun de més ràpid i groove, molta intensitat i força, a més, per cridar; perquè per fer-ho també cal saber i demostrar una mesura i control absolut com els seus. Entre els diversos parlaments reivindicatius que va prodigar al llarg i ample del recital amb una actitud d’enèrgica protesta, va anar desgranant un bonic repertori en el qual no van faltar clàssics propis al costat d’emotius homenatges a algunes de les seues més sentides influències artístiques. A saber, des de Roberta Flack, amb un còver esplèndid de Tryin Times, fins a Nina Simone, de qui va interpretar l’estremidora Mississippi Godman, composta el 1963 arran de l’assassinat a Birmingham, Alabama, de quatre nenes negres en una església baptista a mans de violents supremacistes blancs. La palma, no obstant, se la va emportar el seu record a la gran Billie Holiday, amb una versió senzillament esborronadora del seu Strange Fruit, que ens va posar la pell de gallina a tots els presents i a ella mateixa, que no va poder contenir llàgrimes tan sentides d’emoció al concloure-la. Ningú com ella, sens dubte, és capaç de canalitzar amb la seua poderosa música, tanta expressió de frustració, ràbia i dolor.

Jazz

No voldria acabar aquestes línies sense destacar l’enorme talent melòdic i la força escènica d’aquesta solista que, malgrat que ja tan veterana, és capaç encara, tanmateix, d’embastar un espectacle total sense cap mena de pèrdua de ritme en el seu fil discursiu i esplèndid quant a feeling i a capacitat de connexió amb els espectadors. Fins i tot, pel seu bon humor i empatia, apareixent a la darreria del xou per regalar-nos amb la seua banda diversos bisos, portant en braços el seu pelut i simpàtic caniche blanc que sol acompanyar-la sovint de l’un a l’altre confí del món. Grandíssima, Dee Dee Bridgewater!

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking