Honestedat infrangible
Jimmy J. Moore, el cantant, compositor i guitarrista oscenc de nom real José Antonio Jiménez Mur, va tornar a demostrar en directe, durant la recent actuació al Cafè del Teatre, el seu ressenyable talent compositiu i interpretatiu i la capacitat innata de sonar tan pròxim i autèntic davant l’espectador. En un format atractiu de banda elèctrica, es van alinear al seu costat la seua germana Raquel a la guitarra i les harmonies, i els músics de Lleida Lluís Boix al baix i Josep Maria López a la bateria i percussions, que, per raons òbvies, també van ser imant per a l’audiència. Vist això, podem parlar amb certesa d’un quartet compacte i solvent que es mou amb naturalitat i molt bones maneres instrumentals i vocals, deambulant entre la íntimitat i l’electricitat i que, davant d’una força reduïda assistència de públic, malgrat que prou com per crear un molt bon entorn de la música del creador de Graus, ens van oferir un superficial encara que molt agradable repàs de la seua trajectòria amb un repertori que va incloure temes dels seus tres àlbums encunyats fins a la data. Des del folk nu de Jimmy J. Moore (2018), de la seua etapa residencial als Estats Units, fins a les melodies més elaborades de Grateful Rhymes and Untold Stories (2022), coincidint amb el seu retorn a Espanya, sense oblidar, per descomptat, les punxades més roqueres del recent Muddy Swamps and Frozen Ponds (2025), en el qual juntament amb les seues característiques artístiques ja conegudes, subjeuen influències sonores que ens evoquen els Nirvana, els Wilco o els REM dels inicis, juntament amb el pòsit clàssic de Bob Dylan i Neil Young o les reminiscències del malaurat Nick Drake, els seus preferits de sempre. El concert va ser un viatge de contrastos, a base de cançons acústiques que acaricien l’oïda i l’electricitat més vibrant amb peces variades en tempo i profunditat com Doomsday Karma, Way Down, Cherry Pye, Ocean, Common People, Bitter Times o l’emotiva Aragón, quedant-nos clar que Moore i la seua banda no necessiten artificis o recursos superflus, i n’hi ha prou amb una infrangible honestedat a prova de bomba, energia i unes cançons característiques seues que t’arriben directes al cor. Vaig comprovar, això sí, que a la capital de Ponent Moore compta amb uns quants fidels seguidors que el segueixen fins on faci falta. Alguns que van estar a la meua vora, a part de corejar en veu baixa moltes de les lletres, van anar abocant comentaris sobre tal o tal cançó i la seua gènesi, explicant les seues aventures per l’Amèrica profunda, amb Texas i Califòrnia com a referents, i com moltes de les seues composicions han estat fruit d’aquesta experiència vital que tan profundament l’ha marcat. Ara, de nou al seu Aragó natal, Jimmy J. Moore continua conformant un bagatge compositiu de brillants caires personals, que aconsegueix establir, fins i tot per als que el coneixem relativament poc –ves a saber per què– una connexió emocional total. Misteris de la vida.
