Elegància, joventut i mestria
L’Espai Orfeó de Lleida va observar una molt bona entrada per a un concert d’allò més especial: la trobada entre dos talentoses joves de l’escena jazzística catalana, la cantant i pianista Belén Bandera i la guitarrista Carla Motis, amb el llegendari contrabaixista Horacio Fumero, membre durant anys del trio de Tete Montoliu i figura imprescindible del jazz nacional i internacional de les últimes cinc dècades.
L’espectacle, titulat molt a propòsit Tea For Three, una picada d’ullet evident al clàssic de Vincent Youmans, es va desenvolupar en format atípic de veu, guitarra i contrabaix, denotant, al nostre modest entendre, cert buit sonor, ja que no hauria estat de més la presència de la bateria o alguna percussió per fer més dens i profund el so conjunt.
Però això no va entelar per a res el treball executat pel trio, aconseguint disfrutar d’un repertori que va viatjar amb naturalitat entre estàndards clàssics, l’American Song Book i cap a alguna vella peça tradicional del nostre país, reportats tots mitjançant versions molt boniques reinterpretades amb gust i personalitat. Per exemple les bossa-nova Dindi, Feitiço da vila o Carinhoso; els estàndards Tea For Two, Stopping At The Savoy, Bewitched, Bothered and Bewildered, Manhattan, I Got Rhythm, Moonglow i Lover Man; o la catalana El testament d’Amèlia, en un acostament sorprenent i gairebé psicodèlic dels tres artistes amb el desenvolupament de molt curiosos exercicis vocals, jocs percutius a la guitarra i brillant i envoltant treball del contrabaix.
A totes les peces, tractades des d’un equilibri perfecte entre respecte a la tradició i frescor contemporània, Belén Bandera, embarassadíssima i amb rostre relaxat i feliç, va demostrar una maduresa sorprenent amb la seua veu càlida i flexible, sabent-se moure entre la subtilesa del murmuri i la intensitat emocional, sense caure en més artificis que aquests sorprenents cops mesurats, a la seua caixa toràcica, per deformar la veu.
Carla Motis va desplegar amb les sis cordes un fraseig net, elegant i calmat, combinant la delicadesa melòdica amb una sòlida i envoltant base rítmica. Horacio Fumero, per la seua part, va aportar la profunditat i el swing necessaris que només el seu bon i llarg ofici pot oferir, guiant el trio amb el contrabaix ple de matisos i una presència serena però decisiva de maduresa i experiència.
JAZZ
El diàleg entre els tres músics va ser constant i fluid, reflex d’una connexió artística genuïna. Cada tema es va convertir en una conversa oberta, en la qual la complicitat i l’escolta mútua van ser protagonistes. El públic, completament entregat, va acomiadar el trio amb una ovació llarga i sincera. Va ser una nit de jazz autèntic, d’aquelles que confirmen que l’escena musical catalana viu un moment dolç.
